dijous, 7 de juny de 2018

La meua vida a Egipte per Emma Boix Simó 1rB



Jo admire a Seti, el nostre faraó com a déu que és, proporciona a tot Egipte nous recursos que havíem perdut temps abans, com interessos comercials, aliments variats, però sobretot, diners.

Encara que no tot ha millorat…

És de matinada, em desperte junt als meus fills a l’habitació d’atovó, silenciosament, m’alce del sòl i puje per l’escala del sostre per arribar dalt de la casa. Contemple per l’horitzó, que una llum forta s’asoma sobre el Nil i reflecteix l’obelisc de la plaça principal, junt al temple. És el sol, que desperta a la població después d’uns minuts.

Els meus fills, cansats, arrepleguen el llit, i es dirigeixen cap a l’ofrena als déus.

En aquesta petita zona, la majoria som politeistes, i la nostra rutina continúa dia a dia.

M’anomene Rashida, i com ja el meu nom indica sóc una dona honesta que lluita cada dia per portar el menjar a casa. Sóc la quarta generació d’una familia de camperols.

Mentre el meu home treballa la terra, els nostres fills van al mercat a conseguir menjar amb el material de la collita i jo, junt a la meua filla major cuidem la casa durant el dia. Del poc que ens podem quedar de tot el produït, elaborem productes bàsics necessaris per al dia a dia. La nostra lleugera roba de lli, és prou comú a Luxor.

A banda de realitzar les tasques domèstiques, la meua filla i jo realitzem peces de roba amb aquest material que seguidament intercanviem mitjançant la barata per altres elements.



Després de dinar, ja no queda rés més que uns plats buits a la taula. Tots estaven enfambrentats a la fi d’un matí molt dur i costós. Però sempre hi ha una tasca per a fer.

Uns homens criden a la porta. Són els funcionaris, que venen a fer compte per la collita. Encara debem nou sacs de Blas, i em hagut d’oferir el nostre sopar.

A la nit la familia no podrà alimentar-se…

Acaba un dia de treball, i tots cauen rendits a dormir.

Hui m’aniré al llit amb fam, dormiré pensant en l’endemà, pensant en aquests sis panxes que he d’alimentar, i la faena que tant s’acumula al llarg d’aquesta curta vida.

Intente dormir pensant en la meua ciutat natal de Tebes, en Egipte, i em pregunte si, tal volta, l’any que bé canviarà aquesta sort inquieta.

La meua vida a Egipte per Ignasi Llodrà Canet 1rB



Jo sóc ací, en una casa d'atovó i palla, contemplant aquest capvespre tant bonic. Ha sigut un dia molt dur a la construcció del temple.

Hem dic Imhotep, i sóc un humild camperol que viu a les afores de Memphis l'antiga capital. El nostre faraó és diu Ramses II . Estem treballant en la construcció del temple perque estem a la estació de Akhet i el Nil està inundat. No podem treballar les terres i ara ens manen anar a la construcció.

Estem al 20é any de regnat del nostre faraó, (1259 a.C.) a l'Imperi Nou. Ens han traslladat des de Memphis fins a Abu Simbel, el temple que el faraó dedica a la seua esposa Nefertari. El viatge ha sigut llarg. Fa 3 dies que he arribat amb uns amics també camperols. Ací he conegut Tot, un artesà encarregat de representar la batalla de Qadesh. La gran sala del temple és impressionant, hi ha pintures de la batalla per tot arreu.

Però, al quart dia va passar una cosa molt grossa. Hores abans del succés tot era tranquil i amigable, però en el moment en que ens vam enterar de que als artesans els pagaven i a nosaltres no la majoria dels camperols es vam enfadar i vam començar a queixar-nos. La dessesperació va arribar a tal punt que els camperols es van rebelar contra els supervisors de la construcció. Va intervindre fins i tot l'exercit, perqué atacavem en tot el que es trobaven: pals, pedres ...

Jo també hem queixava al principi perls meus drets però, quan van començar a recurrir a la violéncia jo em vaig anar a la caseta de Tot, que al final va ser el meu millor amic.

La batalla dels camperols lluitant pels seus drets no va obtindre resultat i la societat va seguir sent desigual.

En dos dies tornem a Memphis, al Nil les aigües s'han retirat, estem a l'estació de Peret, és hora de sembrar.

dijous, 17 de maig de 2018

Las meua vida a Mesopotàmia per Gema Calafat Ginestar

UN DIA COM A MESOPOTÀMIC.
Hui com quasi cada dia m'he despertat amb els bufits de les vaques.
Encara era fosc, però aquestes, com tots els dies a aquesta hora, estaven
inquietes, necessitaven ser munyides.
Desperte als meus fills. Ells són els que es dediquen als animals i a les
tasques del camp.
Isc de l'estable i vaig directa a la casa de l'amo, un gran metge
molt prestigiós de la zona est del riu Eufrates. El primer que faig és
encendre el foc. Agafe el gra ja molt de blat i paste les tortes de pa que
tant li agraden al senyor.
De colp i volta escolte un colp a la porta de la cuina, es tracta dels meus
fills, un en porta la llet acabada d'esmunyir i l'altre duu un rusc de mel.
Tots dos i amb la meua ajuda ens disposem a parar taula, deixem les
tortes de pa, la mel, la llet i un basquet de dàtils. De seguida apareixen el
senyor i una de les seues dones, asseuen a la taula sense dir res i es
disposen a menjar, nosaltres ens retirem.
Quan acaben només queden unes quantes restes de pa, un ditet de mel i
dos dàtils, ho agafe i heu repartisc entre els meus fills, el més segur
que serà l'únic que hui es portaran a la boca.
Els meus fills ixen de casa i acaben d'arreglar els animals, després aniran
als camps i passaran la resta del dia treballant-los fins que el Sol caigui.
Jo hui tinc més feina que un altre dia qualsevol, a més a més de les
tasques diàries de sempre, he de preparar el banquet que el meu
amo dóna aquesta nit per a un dels escribes més reconegut de la
contornada.
El primer que faig és matar dues gallines, les pele a poc a poc i
les pose dins la cassola junt amb les verdures com cebes, alls i porros,
que els meus fills van collir ahir del camp.
Quan comença a amagar-se el Sol, els meus fills em porten
un basquet amb les fruites que han collit aquest matí, ara els magraners i
les pomeres estan donant els seus fruits, i amb uns quants dàtils que tinc
per la cuina faig una bona combinació per a les postres.
En arribar els convidats, tots tres parem taula, deixe la sopa al mig, em
retire, quan acaben de menjar deixe la fruita i retire la cassola on hi havia
la sopa esperant que quedarà un poc, però res de
res ha sobrat, mire trista als meus fills hui ens anirem amb la panxa buida
a dormir.
Quan ja no queda cap convidat els xiquets i jo ens retirem a l'estable, ens
posem a un racó de les vaques perquè ens facen calor durant la nit i de
seguida s’adormen. Jo estic esgotada però no puc adormir-me
tan fàcilment, pense en la vida tan dura que tenen i patisc molt. A poc a
poc tanque els ulls, en un tres i no res tornaré a la seguida.

dimarts, 15 de maig de 2018

Un dia a Al-Andalus per Marina Blasco 2nB



Un dia qualsevol va començar com comencen tots els dies a al-Àndalus. Em vaig despertar prompte, més o menys quan sortia el sol. A l’any 318 al nostre calendari, a Córdova, jo encara sóc jove i he d’ajudar a ma mare i les demés esposes del meu pare amb les tasques de la llar.


Em pentine el meu cabell color negre i em pose la meua roba, però no em pose el hiyab al cap per que a la llar no és necessari. Camine per la zona de la llar reservada per a les dones i em dirigisc al pati, on m’espera la meua mare: Amina, una dóna amb els cabells foscos i els ulls marrons. Ella m’espera per que li ajude amb el cuidat del jardí.


El meu pare (Habib) és un visir és a dir, ajuda en les tasques de govern, això significa que la meua família és de classe alta, per això el meu pare pot permetre’s esclaves per a fer les tasques més costoses. Per això ma mare, les altres dos esposes del meu pare (Faiza i Asiya) i la filla d’Asiya: Mawiya, fem les labors menys costoses com cuidar del jardí o cuinar.


-Bon dia Aribah- Em saluda la meua mare al veure’m.


-Bon dia mare - Conteste mentre que camine cap a ella.


Després d’una estona treballant ja s’ha fet migdia. Ens dirigim a la cuina on es trobaven Asiya i Mawiya cuinant i les ajude a parar taula. Passat un petit temps arriba Faiza que estava cuidant al seu fill de tres anys i l’unic fill varó del meu pare. El xiquet s’anomena Basim i no sesta quiet ni un minut.


Om sempre el meu pare torna del treball i dina amb nosaltres. Hui havia carn amb blat, un menjar molt típic. Després de treure la taula, Mawiya i jo (que no ens portàvem més d’uns anys de diferència) ens dirigim a on ens esperava el nostre mestre, una de les avantatges de la nostra classe social és que podem aprendre a llegir i alguna cosa de política, com per exemple com fa un any havíem passat de ser un emirat independent a un califat. Tot això era necessari per a poder establir conversacions amb els homes.


Després de que haver passat tot el dia em dirigisc a la ja ben coneguda zona de les dones, on em gite i després d’una estona intentant dormir. Ho aconseguisc.

diumenge, 6 de maig de 2018

La meua vida a Mesopotàmia per Marta Ribera

“La vida a Mesopotamia” 
Marta Ribera Ramos 
1r A ESO
Els dubtes del xiquet més curiós…

Tinc tantes coses per a contar-vos que no sé ni per hon començar, encara tinc molta vida per endavant, però jo ja no puc més, i damunt diuen que ja estic en edat d’adolescència, i no estic dispost a permetre que una vegada més, les preguntes em furten el temps de descansar, sóc simplement un xiquet, com qualsevol altre, però que no deixa de questionar-se, el per què la vida açí on m’he criat és tan rica i tan especial, la gent diu que són sencilles preguntes, que això ho sap qualsevol, però ningú veges tú quina casualitat, ha tingut temps de parar-se a pensar… I tampoc no, me l’ha pogut explicar. Per què en aquest país, mai ens quedem sense ganat o plantes en les que alimentar?, per què es parla tant de la deesa mare a la que molts coneixen amb el nom de Ishtar i uns altres amb el nom de Inanna?, per què amb dibuixos tan complexos, intenten expresar el que de vegades en paraules és més fácil de pensar? I com aquestos, un muntó de dubtes que no em deixen ni un moment de tranquil.litat…

Ai! Quasi se m’oblida, em presente, sóc Tiglat i a huí de matí, a la meua casa, s’escoltaven les campanes de Mari, la ciutat en la que visc, i així fer tots els xiquets despertar per anar a l’escola, allí he aprés que l’escriptura que pocs saben dominar, consta de números com són el 10 i el 60, que a aquests símbols, en el que molts reis utilitzen per a comunicar-se en uns altres, reben el nom de “pictogrames”, i van ser els sumeris, els que van ser capaços d’inventar tal fet com aquest. La qüestió agrícola i ramadera, me l’han resolt al jo aixecar el braç quan el mestre ha preguntat si estava tot clar, i va ser quan em vaig assabentar, de que és perque, vivim a un lloc, amb molta sort. En aquesta resposta ha hagut d’intervindre la deesa que allí més s’estimen, Inanna, com a deesa de la fertilitat, i a més l’Éufrates, un dels dos rius que es troben a pocs quilòmetres de la meua escola, es situen prou junts i fan possible el creiximent de les llavors, de gran altura i de molta producción, aquests dos rius són coneguts amb els noms de “Tigris i Éufrates”. Ara, bé una de les coses més importants, la tan estimada Inanna, a la que a mi m’agrada anomenar Ishtar, ella és res més i res menys que; la deesa de l’amor i de la guerra. La deesa mare. La consellera de reis i governants; Venus, és el planeta en el que està relacionada, té a més com a símbols uns dels millors, l’estrela de huit puntes, l’espasa i el lleó; al matí de carácter masculí, donava guerra i expandia epidèmies, de vesprada era tota una dona, li donava vida al temple i força li proclamava al món sancer, però mai oblidava el seu poder principal, com és el de la fertilitat que sempre oferia a tot el món anunciant la seua arribada als quatre vents.

1.Ciutat de Mari 2.Ishtar símbols 3.Escola, rius

Poc després, el mestre va acabar l’explicació que donava fí a la classe i que em va fer questionar-me més preguntes sobre aquest petit i perfecte món. Per què les dones no tenien l’oportunitat de manar? He de dir, que a diferència de les meues germanes, Ristocatris i Amuris, les que avans he oblidat anomenar, i com no podia faltar el meu germà major, Rufalso, sóc un apassionat per l’aprenentatge, i ara que ja tinc les coses més clares que mai, tinc més que cap de la meua familia, la superioritat social, que cada vegada m’apropa més, a candidats per a gobernar. Al arribar a casa, allí es trobaven els millors, els meus pares i germans, a l’hora de sopar, els meus germans i jo, vam ficar la taula, mentre els pares feien el cuinar,i va ser moment perfecte per contar tot allò que en el dia havia passat, la foscor, engaldinava el menjador, a la vegada que una petita llum, de greix, il.luminava la conversa. A la meua casa, havia arribat la noticia tan esperada que cap persona de la ciutat es quedaría sense saber, es parlava de que el rei ja era prou major, que l’hora de la seua mort cada minut que passava s’acostava més. El cap de Mari, que al seu dia anunciaren com a representant i més poderós ciutadan, tenia quatre filles, que no otorgarien tal representació, ell encara no tenia bisnets, dons seria l’encarregat de nomenar a un d’entre tants homes, per a manar, que estiguera a l’altura de coronar com el càrrec que anava a ostentar… Ja començava a apropar-se l’hora d’anar al llit a descansar tot treball que en el dia s’havia realitzat. El cap hem feia tombarelles, no deixava de pensar en quan arribaría el dia tan esperat, tot em passava pel cap, ja avans de que jo vinguera al món, es deia que les creències ho són tot, i cada rei que viu i mor, fica les lleis que havien de cumplir tots, però són els primers i els únics que poden tindre el privilegi de botarse-les quan ells vulguen. Dies i setmanes han passat des d’aquell dia del que avas us he parlat, hui, m’he alçat d’un bot, he fet la motxil.la, he donat dos petons als meus pares, he agafat un tros de pà per mejar pel camí i no he pogut mirar enrere fins arribar a l’escola del temple, on transmitirien la resolución del rei sobre la seua elecció. Qui seria l’afortunat? Estava ansiós per saber la resposta, desitjant que fora el meu pare, el meu cosí, el meu germà… Quant de nervi s’apoderava de la sala quan el rei digué, “He resolt, nomenar com a rei, qui curisea, i és incansable, qui no para ni un momento, qui ajuda en treballs amb funcionaris, i ara que encara sóc jo el rei, oblide les normes i nomene a qui segur estic que no fallarà ni un moment, al xiquet Tiglat”

No sabia que fer, vaig quedar paralitzat quan va vindre el rei i hem va ficar al cap la corona que tota la ciutat estaba desitjant.

La Meua Vida a Mesopotàmia per Carolina Guillem

LA MEUA VIDA A MESOPOTÀMIA
Carolina Guillem Villarejo 
1r B ESO

Any 1759 a.C -Vine a Babilònia quan lliges aquesta carta- deia la tauleta de fang que acabaven de portar-me. Era un missatge de la meua germana Inan, que vivia a la capital i va ser la dona del general de l’exèrcit. Jo visc a Ur, i quan vaig poder, vaig recórrer els tres-cents quilòmetres de diferència entre les dues ciutats per vore què passava. De primer vaig anar a la seva casa, que es trobava prop de les terres del temple. En arribar a sa casa, un criat em va obrir la porta i al vore que era la germana de la senyora, només em va donar una tauleta de fang, seguidament va tancar la porta. Amb la tauleta en les mans, vaig demanar el meu escriba que la llegira i, el que posava, em va deixar de pedra. Deia així: -El còdig penal del rei Hammurabi condemna a Inan a complir la llei 129 d’aquest còdig, es a dir, morirà afonada al Riu Diví- Ràpidament vaig anar cap a aquell riu i l’escena que vaig presenciar era molt trista; la meua germana lligada amb dues cordes a un home, els dos estàven a punt de caure a l’aigua. Vaig acostar-me a parlar amb ella i em va contar la història per la qual anava a morir. Cite textualment: -Com bé saps, era la dona del general de l’exècit de Babilònia, tenia totes les comoditats que una dona volia, fins i tot deu criats al meu servei. Malgrat això jo no era feliç perquè sabia que el nostre matrimoni era només un tractat de pau entre la seva família i la nostra.- -Sí, això ja ho sé, però què té a vore amb que estigues a punt de morir afonada?- vaig preguntar amb llàgrimes als ulls. -Bé, doncs el meu secretari va anar l’any passat amb les tropes de l’exèrcit a véncer a l’exèrcit de Mari. Com mai va tornar d’allà vam començar a buscar un nou secretari per ajudar-me. Vaig manar a un dels meus esclaus anar al mercat a buscar un nou secretari que sabera llegir i escriure amb fluïdesa. De seguida va portar-me un xic jove, de la meua edat anomenat Enk. Vaig fer-li una prova d’escriptura i lectura que va passar amb èxit i vam pagar el seu preu. -Però, què té a vore amb això?- vaig preguntar cada vegada més intrigada. - Que la seva història em va agradar i em vaig enamorar d’ell, com he dit abans el meu casament era només un pacte de pau entre les nostres dues famílies i ni ell em vol, ni jo el vull a ell. - I què pensava Enk?- vaig dir sorpresa perquè la meua germana estiguera enamorada del seu secretari. -Ell pensava el mateix. El temps de parlar amb ella s’esgotava com la seua vida ho faria dins del riu. -Què va passar després?- vaig preguntar. -Vam continuar la nostra història d’amor en secret, però un dia el meu marit em va descobrir abraçada a ell, a punt de donar-li un petó i em va denunciar. D’acord amb la llei 129 del còdig penal d’Hammurabi, els dos havíem de morir afonats al riu. El temps es va acabar, vaig dir-li adéu. Vaig desitjar-li que visquera el seu amor en el més enllà. Poc de temps després ja estaven els dos dins l’aigua, agafant-se les mans. Almenys va morir feliç junt a la persona que realment amava, la persona que li havia donat una felicitat plena. Al seu enterrament només vam acudir unes poques persones i a la seua tomba vaig deixar una tauleta en la que es contava la seva història. Em dic Ning i sóc l’encarregada de transmetre la seua història, la d’un amor impossible.

La meua vida a Mesopotamia per Clara Martínez

La meua vida a Mesopotàmia 
Clara Martínez Albelda 
1r B ESO 


Una brisa dolça i juganera rebolicava els meus cabells. La seua calidesa faria brollar de nou les flors als jardins d’Amitis[1], esquitxant-los de mil i un colors que esborrarien de nou la tristesa i l’enyor que per la seua terra sentia la bella esposa del gran Nabuconodosor.

El sol s’amagava i aliena a la meravella que m’envoltava lliscava embadalida els dits per aquells signes que tant em captivaven. Signes que el meu pare, escriba al gran palau, i després el meu germà havien cisellat magistralment a les parets d’aquell superb jardí per ordre de l’Emperador.

- Buff!!- vaig rebufar frustrada i enutjada. Desitjava poder desxifrar aquells símbols tan misteriosos.

- “Aquests jardins dedicats a la meua esposa… Vaig fer que les seues parets brillaren com el Sol…El meu cor m’impulsava a construir-los i així ho vaig fer”[2]- em va xiuxiuejar dolçament a l’orella, amb aquell accent tan particular, una veu molt familiar.

- Per fi sou ací!- em vaig girar i vaig vore a Dāniyyêl[3] acompanyat del meu germà Tanukh, com sempre, els dos amb un gran somriure dibuixat al rostre.

- Benvolguda Samah, i hui em diràs que has somiat[4]?- va dir pessigant-me la galta.

- Boniques arracades, de què em sonaran a mi?- va dir Tanukh fent-me l’ullet. Eres dos trossets de lapislàtzuli que havien caigut mentre ell cisellava unes inscripcions a la paret del gran “temple que alça el seu cap” l’Esagila“[5]

Tots tres érem molt amics. Dāniyyêl havia arribat a la cort reial feia un parell d’anys, Nabuconodosor l’havia acollit sota la seua protecció. Va arribar amb la gent del seu poble, des de molt lluny, de les noves terres conquerides en nom de Marduk i amb la gràcia d’Isthar, pel nostre victoriós i invencible exèrcit. Arribaren milers d’ells.

Havia sentit parlar moltes vegades als pares d’aquella gent forastera que adorava un sol déu anomenat Yahveh. La mare deia que sempre es lamentaven i que la tristesa negava les ànimes d’aquells nous habitants.

Jo, inconscient, ignorant la pena que arrossegaven als seus cors els envejava perquè havien recorregut part del món que estava més enllà de les huit portes que tancaven la nostra ciutat. Babilonia era immensa, un món sencer en si mateixa. Però a mi em resultava asfixiant, volia ser com els comerciants que venien de lluny i que recorrien el món de mercat en mercat. Volia conèixer el que hi havia més enllà de les muralles que cercaven aquell niu d’art, cultura i comerç que era la meua ciutat. Volia volar, però sabia que només ho faria als meus somnis, que el meu destí romandria allí dins confinat.

Els pares no comprenien aquell desig de llibertat que em consumia.

-Lliure? Si ja ho som, som awilum[6]. Lliures volen ser els wardus[7] i les amtus- No entenc esta xiqueta- remugava la mare.

Havia conegut Dāniyyêl a aquells jardins. Un dia que com tots els altres, havia anat a portar-li l’esmorzar al meu pare i al meu germà (era tasca de la nostra amtu però a mi m’encantava tindre aquella excusa per poder anar-hi). Jo anava en presa, ja que pel camí m’havia encantat amb qualsevol ximpleria, i de segur, que ja estarien, des de feia estona, esperant-me. Vaig entrar apressada sense mirar bé per on caminava i de sobte, vaig ensopegar amb ell.

Els dàtils rodaren per terra i l’àncora amb la cervesa es va trencar produint un soroll estrepitós. Vaig sentir la veu del meu germà, que s’apropava cada vegada més enfadat, renegant pel fet d’haver-se quedat sense res que menjar. Quan els dos ens vam posar a arreplegar un poc, per a la nostra sorpresa, aquell estranger ens va ajudar.

- Si voleu puc compartir el meu esmorzar amb vosaltres - va quequejar una mica avergonyit i amb aquell accent estranger que a mi em va semblar encisador.

Aquell jove no era com la resta, tenia alguna cosa que el feia diferent. No sabia ben bé que dir que era, no estava a la seua pell ni a la seua manera de parlar, més bé brollava el seu interior. Ho vaig percebre de seguida i Tanukh també.

Des de llavors ens havíem fet els tres inseparables.

La brisa càlida també havia portat amb ella l’Akitu[8], la gran festa en honor a Marduk, onze jornades[9] on la vida quotidiana, s’aturava i deixava els llars, els tallers... per omplir els carrers, i els temples.

Eren dies joiosos, de més llibertat. Aquella nit, com la resta d’anys, es faria una gran festa. S’obririen les portes de l’Esagila, la gent portaria ofrenes a l’Etemenanki[10] i per dues nits no es desmuntaria[11] el pont que creuava el gran riu i que comunicava el centre de la ciutat amb la resta d’aquesta. La felicitat i la il·lusió negava els nostres cors, creuaríem el pont per primera vegada. Seria una gran aventura. Dāniyyêl estava especialment emocionat doncs allí fora del primer recinte emmurallat vivia la seua gent, hui els visitaríem.

Enguany l’Akitu seria més fastuós, era el desè des que Nabuconodosor regnava. Així que aquella nit mentre tothom estigués al temple retent honors a Marduk, aprofitaríem l’aldarull per marxar sense que ningú se n’adonés. Els pares passarien allí la nit així que podríem gaudir de una bona estona d’aventures. Tots tres estàvem molt emocionats amb la idea de passar la nit junts, de poder passejar lliures, de creuar el riu.

Dāniyyêl ens va guiar per aquells carrers amagats de la resta que sols ell sabia. I de sobte, majestuosa, blava i daurada ens la vam trobar front a nosaltres. Era la porta d’Isthar, el seus lleons[12] semblaven jutjar-nos, qüestionant que no estiguérem al temple amb els pares. Un calfred em va recórrer l’esquena, la càlida brisa del capvespre era ara una fresca ventada que va fer volar els nostres kaunaces[13].

Llunyana s’escoltava la música del seguici imperial, anunciant tothom que Nabuconodosor es dirigia al gran temple. Vam córrer per l’Ai-ibur-shabu[14], vam rodejar l’Esagila en el moment just que el gran sacerdot recitava l’Enuma Elish[15]. Caminàvem feliços mentre els versos d’aquell poema es barrejaven amb la remor de les aigües del gran riu que es trobava a tan sols uns metres davant nostra.

El cor ens bategava amb força a Tanukh i a mi, mai havien arribat tan lluny de casa nostra.

- Samah!- va dir Tanukh quan a penes havien fet un parell de passes damunt aquell pont que ens feia sentir lliures per primera vegada.

- Mira Samah! Mira!. Com potser que vulgues marxar lluny? Si la nostra ciutat és una meravella- va dir mentre seia a terra per delectar-se amb la bellesa de Babilònia.

Sí, era bella, el palau, l’Esagila, els altres temples s’erigien majestuosos, però si hi havia un d’especial aquell era el Temple del ciments del Cel i la Terra[16], l’Etemenanki. L’esplèndid zigurat, d’adoració als déus que de manera màgica destacava sobre els carrers de la ciutat, tots recoberts de color marró, i des d’on a l’alba partiria cap al riu la solemne processó de Marduk.

Allí contemplant la bella Babilònia, asseguda a aquell pont sobre el nostre gran riu, vaig envejar el riu. Volia ser com les seues aigües, sempre en moviment, sense aturar-se, corrent. Jo també volia córrer lluny per descobrir la bellesa d’un món que mai coneixeria.

I allí els tres asseguts, de nou vaig saber que Dāniyyêl seria l’únic dels tres que ho aconseguiria. Ell era diferent, quelcom em deia que ell sí volaria arreu del món i del temps.








[1] Mítics jardins penjants construïts per Nabuconodosor II per complaure a la seva esposa Amitis i mitigar així la nostàlgia que sentia per la seva terra natal
[2] Una de les inscripcions que es trobaven als murs dels anomenats jardins verticals.
[3] Profeta jueu que va arribar amb el primer èxode de jueus a Babilonia i que Nabuconodosor II va acollir junt a altres tres joves jueus ( aquesta és una altra història que dona per una novel.la). Va arribar a ser un alt funcionari a la cor babilònica.
[4] Conten els escrits que Daniel va ser l’únic en saber interpretar un somni que torturava Nabuconodosor II.
[5] Santuari de Marduk, divinitat tutelar dels babilonis
[6] Persones lliures en la societat babilònica.
[7] “Wardus” eren els esclaus i “amtu” les esclaves
[8] Açò ho he llegit a un article del National Geographic de historia. Era una festa que es celebrava a la primavera.
[9] No sé com es referirien a aquella època als dies he posat lo de jornada, perquè igual ho feien associant un dia a la jornada de feina.
[10] Zigurat de gegantesques dimensions, era un temple. Conegut popularment com la torre de Babel
[11] Segons Heròdot el pont que comunicava les dues voreres de l’Èufrates es desmuntava totes les nits per impedir el pas dels lladres
[12] La porta d’Isthar estava decorada amb lleons que eren els animals sagrats de la deessa Isthar. Actualment es troba al museu de Pérgamo de Berlí.
[13] Mena de xal que es posaven damunt les túniques
[14] “Que no siga trepitjada pe l’enemic” era el nom de la artèria principal de Babilonia naixia de la porta D’Isthar i en ella es trobaven el palaus i els santuaris principals.
[15] Poema de la creació que relatava el triomf de Marduk sobre les altres deïtats
[16] Conegut popularment com la Torre de Babel.