LA GUERRA CONTRA ELS PERSES, JORDI LLÀCER 1rB

Recorde el seté regnat de Leònides, rei d’Esparta, fill d’Anaxandrides ll i germà bessó del príncep Decleombot.

El meu nom és Licurgo, fill de Sófocles i d’Àgueda, mare de tres fills, dos dels quals foren bessons, i que per designi dels déus van haver de ser sacrificats, llançats pel barranc al peu del Taigeto. Com tots els espartans acabats de náixer, van ser examinats per comprovar que foren completament sans, però malauradament ells no van passar la prova, perquè ací a Esparta pel bé del nostre poble, només poden hi haure xiquets sans i forts, ja que aquests representen el que seran els futurs guerrers. Recorde a ma mare al igual que totes aquelles que tenien fills, haver de complir les obligacions pròpies d’una dona espartana, com manaven les tradicions i el govern espartà, com no mimar ni consentir els xiquets, a no posar-los els bolquers, a que s’acostumaren a l’oscuretat, a resistir tant el fred com la calor, soportant a l’intempèrie mig nuets en ple hivern o vestits de guerra en ple estiu durant tot el dia, i fins i tot a banyar-nos en vi. Recorde des de ben menut la polis espartana sempre molt militaritzada, junt a molts xiquets acomiadàvem la nostra mare després de set anys de convivència amb ella amb una barreja de por, tristesa, d’il·lusió i inclús desig de ser un guerrer espartà i morir en la guerra pel nostre poble, perquè en aquella edat els xiquets espartans ja estàvem preparats per a entrenar-nos per a la guerra, per a ser un autèntic guerrer espartà, i oferir la victòria a Atenea, Ares i Apol·lo, déus de la guerra i en els que els espartans creiem. Els records de la meua infantesa, transcurreixen també per tots aquells carrers tant estrets i tortuosos, on tots els edificis estan apegats entre sí, amb moltes places i temples, els edificis més importants per als espartans són el Santuari del nostre déu Apol·lo, però el que més em cridava l’atenció quan era menut eren les cases de les persones més riques, ja que estaven fetes amb sostre de fusta, amb parets de rajola sense coure, utilitzant pedres i marbre per a unes fantàstiques i impressionants columnes, i tot ornamentat amb bronze, pel contrari les cases de la gent més pobra estaven fetes d’adob, tret de la vora del riu Eurotas, una de les vies d’eixida i entrada a la nostra ciutat.

Després de setanta-dos anys, tots aquests records es queden en no rés en comparació a la guerra que vam combatre junt a Atenes i tots els altres al.liats d’Hèl.lades, contra el nostre enemic comú, l’Imperi persa, regnat per Xerxes l. Tota aquella preparació contínua durant tota una vida, amb poc de menjar i amb porcions escasses de caldo negre i preparats amb una túnica roja per aporir els rivals i que cobria les ferides. La capa que mai ens havíem de llevar per rés del món. ni per dormir, ni enmig de la natura, la nostra llança de tres metres, els nostres ganivets, l’escut en forma de cercle amb l’emblema d’Esparta i sobretot, el nostre casc emplomat, ens definia com a guerres terrífics. Recorde aquella fatídica derrota, però que va fer que guanyàrem la guerra, vam ser pocs els que vam poder sobreviure a les Termòpiles, el meu ofici era protegir al rei, tasca que malauradament no vaig poder complir, degut a que l’enemic ens sobrepassava en nombre, per cada un dels nostres hi havia cinquanta d’ells, tot i això vam poder resisitir tres dies d’intensa batalla provocant una matança mai vista, que va permetre reunificar les forces dels nostres al.liats, fet que va ser decisiu per a que dos anys després guanyàrem la guerra.