Any del nostre senyor 1492, Cristòfol estava nerviós i jo també, ens havíem conegut al port de Palos de la Frontera. Ara mateix, a Espanya regnava Fernando II d’Aragó i Isabel I de Castella.
Vam partir un 3 d’Agost de 1492 al port de Palos de la Frontera. Jo no sabia que fer, jo sols havia que netejar el sòl de la caravel·la. En el viatge sols hi havia homes [88] però no hi havia ninguna dona.
La Santa Maria estava feta de fusta de Cantabria era el més gran de tots, tenia de mànega 7,3 i de puntal 3,4 a més tenia 3 magnífics mastelers i 5 veles quadrades intimidants. En un principi, jo anava a anar en La Pinta, però Cristòfol va convèncer a l’Almirall per a que em deixara pujar amb ell. Jo sóc el que neteja el vaixell, la meua rutina és simple: em desperte, netege la coberta i després parle amb els meus amics i companys de viatge, de vegades Cristòfol ve a divertir-se amb mi, parlem de experiències i de el por que tenim al no saber on ens dirigim. El que més m`agradava era menjar la dacsa i els fesols del migdia.
Cristòfol era un home divertit però molt centrat amb el seu treball i era molt convincent, si ell deia que en el futur es fabricarien objectes per a navegar però per l’aire fins i tot t`ho podries creure. No podia estar un segon sense mirar la brúixola i quan es feia de nit era un espectacle observar com utilitzava l’astrolabi. Ell no era com nosaltres ell dinava un banquet amb tot tipus d’aliment i li netejaven l’habitació tots els dies.
Els dies passen ràpid als vaixells, el viatge està fent que ens coneguem tots una mica més, i es van creant amistat amb tots els integrants del vaixell. Portem 35 dies al mar i no trobem res però Cristòfol no perdia l’esperança i això feia que ningú ho fera. Al dia 36 per el migdia Rodrigo un company exclamà:’’Terra a la vista’’. Als tres vaixells regnaven els sentiments de inseguretat i de felicitat. Al baixar del vaixell ens vam impressionar, no hi havien edificis i era tot un bosc ple d’arbres, a Castella no hi havia molts per la meua zona.
Al endinsar-nos al bosc ens vam trobar un grup de 15 persones que no portaven casi roba i que es movien d’una forma estranya, Cristòfol va ordenar que vinguera el traductor però mentre els observava i intentava comunicar-se amb ells hi havia homes, dones i xiquets, estaven parlant amb un idioma estrany, el lloc on ’’vivien’’ era pobre. Cristòfol els va confondre amb indis i a partir de eixe moment els vam cridar indis. En realitat jo no deuria de haver baixat del vaixell però son les avantatges de ser extravertit .
Cristòfol volia esclavitzar-los, però abans va ordenar que tornarem a Castella, i així va ser. Jo no el vaig tornar a veure mai més. El nostre descobriment va fer que els paÏsos europeus es barallaren per colonitzar esta nova terra anomenada América i no India. També es va descobrir que no hi havia manera de passar a América per terra. A l’any de la meravellosa expedició vaig anar a Portugal a aprendre a ser un explorador i en Oporto vaig conèixer a un xiquet d'uns 13 anys que volia aprendre també, i em recordava també a Cristòfol... Aquell xiquet es cridava Fernando... Fernando de Magallanes.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada