Em vaig alçar molt matí, la cova estava gelada, ja que una forta ventada havia apagat el foc tot d’una, aquell foc que portava encés des d’ahir, des d’un poc abans que el sol s’amagara i que Ant s’havia encarregat d’encendre amb dues pedres que colpejades crearien una espurna, i que farien que junt amb la fullaraca i les fibres seques de la corfa d’un arbre, s’originara el foc. Jo, Gruc, fill del cap de la tribu, Ner, i nebot del xaman de la tribu Joe, que aquest matí estava contactant amb els esperits que ens protegeixen, per a donar-nos forces. No ho sabíem, però tocava afrontar el moment, aquell moment de partir, decisió presa per Joe després de veure els ocells volar tots en grup en forma de punta de fletxa, desplaçant-se cap a una zona més càlida, aquella imatge ens avisà que era l’hora de deixar darrere la cova, i apartar tots aquells nervis que ens recorrien a tots pel cos, de deixar a mitges les puntes de fletxa, rascadors, bifaços, arpons i burins, ferramentes que entre altres, estàvem aprenent a fer amb el savi Pip i recollir tot el que fora estrictament necessari. S’acostava l’hivern. L’hora de ser nòmada.
Ja estàvem, era el moment d’emprendre el camí cap a un altre lloc més càlid. Intentar sobreviure tots. El camí es trobava fangós i el paisatge era verd i bonic.
Tanmateix, hauríem de revisar tots els membres del clan, un per un, ja que érem un grup i no podíem deixar a ningú. El cap de la tribu, Ner passà revisió: les recol·lectores Xita i Brinda, el savi Pip, l’esporgadora Mat, encarregada de les pells, Ant, el membre més forçut (encarregat del foc i un gran caçador), i per últim els xiquets Ta, Mia i Bin, el meu millor amic, amb qui tenia previst fer el ritual de pas a l’adolescència i que no estava present. Després d’utilitzar tot un dia buscant Bin i finalment no trobar-lo, el nostre xaman va fer la pregunte que jo m’esperava però que no volia sentir: Què fem? El deixem i comencem el recorregut? O el continuem buscant tots junts i ens arrisquem a què l’hivern se'ns tire damunt? El cap de la tribu, Nerd, va decidir que el buscaria i que ja trobaria un lloc on refugiar-se. Jo no volia perdre a Bin.
Per fi vam decidir marxar, emprendre el viatge a una altra cova, a un lloc més càlid. Ens acomiadàrem de Ner, com que s’ocuparia de buscar a Bin, no vindria amb nosaltres. El nostre xaman actuaria com a cap de la tribu i ens guiaria en el camí. El nostre viatge té un recorregut de sol a sol sense parar, l’únic problema era que Xita, la dona del xaman la meua tia, aquella dona que tant aportava a la tribu amb Brenda recol·lectant fruites, estava embarassada de sis mesos. Però, com deia érem un grup i no la deixaríem apartada per res del món. Passaren dues hores llargues i no podia ni imaginar-me el perill que podríem córrer, ja que perfectament ens podria aparéixer un ós de quatre metres d’alçada, un bisont o fins i tot un lleó salvatge amb unes garres perforadores, però el pensament se’m n'anava al cap de la tribu, que no deixava de ser mon pare i que no sabia si tornaria a veure, perquè segons deia el xaman no duraria més de dos dies sols si no trobava un refugi. Caminàrem i caminàrem fins trobar un lloc on refugiar-se i descansar uns minuts. Mentre descansàvem i menjàvem la carn de l’animal que Ant acabava de caçar just feia una estona, li vaig demanar els budells per a poder acabar de fer una llança, lligant la punta feta de pedra amb la branca d’arbre, en concret de teix.
Vam continuar caminant fins que un soroll de fons, com de petjades silencioses, va fer emporir la tribu. De sobte, una bèstia va eixir d’entre els arbres, seria la fi? No teníem a Ner per protegir-nos, però en veure que s’abalançava sobre el grup fixant la mirada sobre Xita, sense saber d’on, vaig traure el coratge per interposar-me davant la bèstia amb la llança que feia poc havia acabat i pam! Tot i que no tenia suficient força i agilitat per a matar-la, el tall que li vaig provocar va ser suficientment profund per fer-la fugir i permetre'ns continuar el nostre viatge.
Després de diversos dies, arribarem a una cova, una amb molt d’espai, vegetació i un riu a prop, era la cova perfecta per esperar a la pròxima època de l’any. Esperàrem uns dies més al nostre cap, però no va aparéixer. El xaman va intentar moltes voltes comunicar-se amb Ner mitjançant els esperits, però els esperits no contestaren, senyal segons el xaman que el seu cor s’havia aturat.
El xaman, després de la mort de mon pare, Nerd, cap de la tribu, va organitzar un ritual que donaria pas al nou cap de la tribu, que seguiria els passos de Ner, sempre pel bé de la tribu. Aquell vaig ser jo.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada