Tot començà un càlid dia d’estiu a la ciutat andalusina de Còrdova, en la qual el so de l’aigua que portava l’actual riu Guadalquivir o Betis que era com l’anomenaven al segle XV interrompien els somnis sincers i tranquils de nostra protagonista. Amira va obrir els ulls i caminà pel seu harem lloc en el qual dormia i guardava les seues pertinences encara que es passava el dia al pati llegint i caminant o a la cuina cuinant per al seu pare i el seu germà menut. Com que el seu harem se situava a la planta superior va baixar les escales fins a arribar al servici el qual es trobava fora de la casa. Una casa senzilla i eficient amb poques finestres cobertes per gelosies. Que s’organitzava al voltant del pati ja anomenat abans. Després d’haver acabat de fer les seues necessitats va pujar a l’harem per poder canviar-se la seua roba i deixar la que portava al bagul.
Amira vivia enamorada del seu millor amic però sempre havia tingut por de dir-li per si aquella decisió trencava la seua amistat per sempre. Era el seu company de rialles i guerres; plors i alegries... El seu nom era Fadi. Ells es van conéixer perquè les seues mares havien estat amigues des de petites. Amira trobava molt a faltar la seua mare. Ella era una persona que desprenia alegria i valentia hi havia estat sempre el referent de la seua filla i abans de morir recita una frase que queda gravada al cor d’Amira amb foc.
“Alçat, sospira, somriu i segueix endavant”
El conjunt d'eixes 6 paraules li recordaven que mai podia rendir-se davant cap adversitat de la vida i que havia de tirar endavant. Que en aquest camí no val ni una llàgrima ni un plor sols s’admeten somriures i acudits. Que si el rendeixes quan les coses comencen a posar-se difícils mai aconseguira allò que valga la pena.
I una d'eixes vesprades en les quals es situava al patí pensant en les seues coses va recordar una dada de la qual no s’hi havia recordat mai, més que una dada era una imatge, en la que ella Fadi i la seua mare es feien una abraçada.
I de sobte un soroll profund inundà la casa.
Pooooooooooom, el cos d'Amira estés al sol i la cara de preocupació del seu pare intentant buscar una solució eren un vertader quadre de Dalí. De seguida cridaren al pare de Fin que era un reconegut metge musulmà. El seu fill s’assabentà de la notícia i com que era una persona molt especial per a ell corregué fins a casa d’Amira per comprovar si aquells rumors eren certs.
De sobte uns ulls blaus com el cel s'obriren, una sèrie de reconeixements mèdics més i llest. Totes les persones que se situaven a la porta de l’harem entraren per parlar amb la que havia sigut el centre de l’univers per dues hores. Ella respongué que es trobava bé i que si poguera ara, mateix aniria a córrer o a resar.
I per fi arribar el moment Fin entrà a aquella diminuta habitació i continua:
-Per uns moments vaig creure que no tornaria a veure eixos ulls blaus en la meua vida.
-Que pessimista eres només estava fent una dormida.
-Amira si no t'ho dic, rebente, porte enamorat de tu des del primer dia en què et ficares davant els meus ulls.
-Saps que abans que em passara aquest incident estava decidida a anar i dir-te que jo sent el mateix.
6 Mesos després
I per fi arriba el gran dia, després d'acudir a astrònoms per acordar una data per a la boda, tot estava llest. El menjar preparat, la mesquita plena i les llàgrimes de la núvia als en veure que tot havia eixit bé.
AMIRA VA LLUITAR PER L’AMOR, T’ANIMES A FER-HO TU TAMBÉ ?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada