La meua vida com artesà, Marta Ribera. 2nA

L’AMOR A LES CIUTATS MEDIEVALS 

Aspirava, l’arribar qualsevol dia a cavalcar com aquell home, semblava sensat, lluitador, i sense cap dubte un valent somniador. Es sentien les campanades, que indicaven l’arribada del mig dia, les barreres de pedra, sota les que jo vivia. El Sol, donava pas a la vida, la lluna, era amiga de la nit més fosca, simbolitzava el reflex dels mortals al cap davant del pas, a l’altra vida. Es sentia en l’ambient, la creació d’un futur, que pel seu passat mai abans havia imaginat. Els ocells, cantaven pels cels, donaven vida als més bells, les gallines, oferien productes a les millors cuines, les ovelles, li donaven a aquell món, un valor modern, amb el conjunt de bones teles.Tots érem familia!!! 

Recorde l’última mirada de la meua mare, era morena, amb els cabells rulls i una mirada sincera i segura, que li donava un toc més aparent al seu blau. Jo confiava en ella, feia el possible per reparar allò que qualsevol dia va estar mal. Li comprava els vestits a Daisy, un mercader de primera, en el que els meus pares sempre han tractat, el seu nom vol dir l’ull del dia, doncs ell, aconseguia que els plors del benvolguts que arribaven pels matins, es convertiren en els adéus a la nit més contents que mai hages vist. Els vestits que ella comprava, eren marca del taller de tela, dels Jocosa, una familia que portava en la sang l’alegria i el parar juguetó. El xiquet de la casa, ja tenia dotze anys, i venia tots els dies a ma casa, per què el mestre ens ensenyara la lecció, ell, és Heloise, “Sol”, mai no falla a classe i és un dels meus millors amics, però pel que em queda fins que la vida canvie, són prous anys, doncs ell continuarà sent un gran aprenent, i segur estic que de major serà un gran membre de l’ofici, en el que junt a mi, signaría tots aquells estatuts que el gremi ens dessignara. Pel que va per banda de ma mare, era coneguda per tota la ciutat, i ella tractava d’ajudar amb les seues amigues a que l’església estiguera preparada, en el millor estat possible. No m’agrada parlar d’aquest tema, però per entrar en la vertadera etapa medieval, més val no votar-se cap detall. 

No sóc, ni seré mai, el protagonista d’un relat de mentiders, ja que no és el meu punt fort, doncs em costa reconèixer que la meua mare, va ser condemnada a mort, per l’engany que li va fer el dimoni, ella, al igual que jo, confiava en aquell camí de rosses envoltat de clavells que et conduïen fins al Castell dels somnis, on supose jo, hagués arribat a ser un gran cavaller, que poguera jurar fidelitat, i protegir als indefensos de la ciutat, parlar en primera persona amb el senyor feudal. No obstant, els inquisidors tingueren la paraula, feren cendres d’aquelles clavells, i produïren com era habitual, un incendi que et fera córrer fins arribar a la foguera dels pitjor malsons. El trencaclosques de la meua vida, en aquell instant perdia sentit, havia perdut la peça principal del seu objectiu. 

Quasi oblide presentar-me, jo sóc Odilia, el meu pare, fou un gran poeta, abans de ser un professional de l’aprenentatge, el meu nom, fa referencia al del meu avi, segons em contà ma mare, i si estic en el cert, aquest es remunta a la riquesa. 

Aquesta seria, la petita introducció del relat, que Bennett, m’havia encomanat, faria hui alguna cosa menys de dues setmanes. Ell, volia, que la seua veu arribara, fins al més profund del cor de la seua esposa, que per a ell, a diferència de la immensa majoria, més que una dona, ajudant en la feina de l’ofici, un sentiment li vibrava per les venes, des del primer moment que la va vore. Ja després d’una trista i emotiva introducció, arriba el real sentiment, l’Arribada de la tardor. La tardor, era l’etapa perfecta per respirar l’ambient, que es veia a simple vista quan ixes a peu de carrer, l’otony era instant de cridar als quatre vents el teu amor, de vore als xiquets jugant entre ells, sense por de que Brawley, l’amo del prado, els cridara l’atenció, per xafar el seu terreny i no treballar en la seua benedicció. El crit del teu amor, sense la sensació d’anar-se’n com l’estiu en l’arribada a un altre món, sota les gotes més fredes que ens portaven els núvols. 

Són ganes d’escriure un relat per a tu, ganes de comprar-te les robes llargues que et resguarden del fred, ganes de vore la teua cara, amb la silueta del somriure més alegre i brillant, que els meus ulls siguen capaços de percebre. Per aquests temps, hora d’emmagatzemar provisions i vivers per a l’hivern. 

Com que jo era, un enamorat de la història, sempre he volgut formar part d’aquesta, doncs en les dues setmanes, que van ser obstacle a superar i repte a conseguir, he decidit, plasmar la idea de com és la vida a hui en dia. Sóc un fanàtic de la història, però no de l’antiga època, sinó del futur món que ens espera. Sóc una persona com qualsevol altra però, mai no entendre, per què la gent fica un punt final i perd la sensació que ens aporta la suspensió. Però bé, tots ja sabem que… 

En canvi arriba l’hivern, i la tristor ens pot, gent mor sense un motiu coherent, però les xemeneies, no són suficients per resguardar i detindre els xicotets cubs de gel que ens corrouen per l’interior, qui habitava en granges, o presumia d’animals, compartia la seua calor, per captar la sensació d’una bona estança. No obstant els telers ficaven en comú, les pells i les teles més grosses capaços de controlar i calfar les ciutats d’una manera estable. 

Jo escrivia sota una xicoteta taula de fusta, que el senyor Walden m’havia deixat a molt bon preu, era un dels pocs fusters, que treballava la fusta, i de vegades a més les venia, ja que Robin, el xic que treballava en la botiga, era propens a rebre malalties necessàries de ser vistes per un doctor. Les potes de la meua taula eren tres, una en el mig que donava pas a tres peus menudets, els quals eren decorats amb fines i precises formes que li donaven un toc agradable a l’habitació, la taula era menuda, però tenia l’espai suficient per fer-li lloc a la meua ploma, el meu paper i la candelera que em permetia una millora en la visió. 

El clergat, ens brinda la pau del matrimoni, en la festa que el Rei Richard, va donar a cab el passat dissabte, fent que la diversió dels més menuts ens permetés escoltar la dictadura , en la que escrita pel noble escriba Odilia, indicava que el nostre amor seria inseparable, si ell donava tantes lleis com impostos cobrava, jo sols volia donar-te aquell anell i cobrar vida amb l’amor que em transmeteres. 

Ladislao en canvi, era un trist i pobre xic que havia perdut el nom, i el sentit de la seua vida s’havia perdut amagat en l’ensurt que el seu amo li va donar. Ell era el pobre fill de la ignorància com la resta de serfs que hi vivien de l’esforç que capllevaven els treballs i béns que repercutirien al seu amo a la fi de la tasca. Però, Gawain Godwin (jo), cavalcarà fins al més llunyà, allà on el seu cavall blanc puga arribar, lluitarà fins fer d’aquest món un palau on els rivals estiguen en plena pau, i brindarà la seua valentia al tro del Rei, sent el cavaller que la ciutat de Carcassonne va trobar, al travessar l’arc principal donant pas al fi de la lluita, on quedarà marca a la història com el primer cavaller del segle XII, que pisa les terres franceses, 

Vaig decidir, trencar el gel i des del més profund del meu sentiment fer arribar un missatge a la dona dels seus ulls, què millor que per aleshores parlar amb Ausiàs March. 

Compliria el meu somni de ser un gran cavaller, però no complicaria en cap moment l’escena que posara el nostre amor en perill, 

No sé com sobreviure a les mareges de la teua mirada, 

Però al primer instant et convertires en la meua doncella amada, 

Com una flor que renaixia t’amagaves a les finestres, 

Quan vaig vore en tu, la màgia que portares. 

Pobra flor, que mal vas nàixer, 

Que fatal que fou la sort, 

Al primer pas que donares 

Tropesares amb la mort. 

El deixar-te es cosa trista 

L’agafarte es cosa fort, 

Doncs deixarte amb la vida, 

Es quedarte junt la mort. 

Beatrice, mai no m’oblides que tu i jo, 

farem del món una vida de festa i foc. 

Era l’hora d’anar a l’església, el sacerdot, llegia la missa de hui, i ens va contar com el senyor va pujar a la creu a poc a poc, sempre tracta de fer-nos entrar en la vida de Crist, l’edat del nostre Déu. El meu fill, és Margery, i com feia mon pare, es dedica a escriure totes aquelles cartes on són escrits els encomanaments de Joanot Martorell. Com que al seu carrer hi ha pocs escribes, és un bon treball, però quan jo acabe el que faig, la seua dona Malle, a qui els més propers li diuen Maria, rep les rendes de la botiga, i Margery, obté alguns dels coneixements que a mi em van ensenyar, li ensenye a escriure i a llegir algunes de les cartes que de vegades escric, i ho passem d’allò més bé. M’haguera agradat mostrar al meu Nebot com fer-ho, però massa feina tenia cultivant en les terres del senyor feudal per arribar a ser un gran cultivador, em pense que haurien de vindre a la ciutat, viurien més protegits i aniríem a prendre alguna birra els dies que poguérem descansar. 

Vaig entregar el relat a la casa de Gawain Godwin, en mans de Rhoslun, Qui faria a la seua dona aborronar-se amb els pèls de punta fent que aquesta sentira un gran orgull cap a ell. I junt aquesta història, l’arribada i esperada suspensió del conte que ell comptava, que acabà amb un petó esbossat en la fotografia de l’exèrcit en què era anomenat cavaller de primera.