-Ja havien passat dèsset primaveres des de que jo, Abi, la filla del xaman de la tribu, Pop, havia naixcut. Em trobava buscant entre els matorrals i els arbres:anous, ametleso o pomes com cada dia amb les altras dones de la tribu, entre elles, ma mare Mia. Encara que em cridara aquell món de la caça tan salvatge i dur però a la vegada estratègic ,no podia fer res sino volia que em condenàren a mort o més ben dit :que aquelles persones en les que havia creixcut i que tant m'havien cuidat passaren de mí. El líder de la tribu s'anomenava Ruco i només em portava amb ell dos primaveres menys i com es clar era el que millor caçava. Ruco havia tingut mala sort,son pare va morir esclafat per un mamut i el pijor era que havia sigut intentant salvar-li la vida. Aquell dia van tornar sense un menys a la tribu i no un qualsevol,si no ,el líder de la tribu, que encara que no poguera decidir res tenia posat eixe càrreg, i segons els nostres avantpassats el que deuria agafar el poder debia ser Ruco sempre i quan els esperits estigueren d'acord. Així que mon pare va fer el seu paper i es va disposar a fer un dels seus ritus extranys que li havia ensenyat el seu pare ,i al seu pare el seu avi i així succesivament... i que ara havia aprés el següent i pròxim xaman de la tribu,el meu germà Col. Va mesclar els minerals i pigments de roca amb una miqueta d'aigua i va començar a dibuixar una ratlla marró d'orella a orella a cada home de la tribu incloent a Ruco i una roja a cada dona. A Ruco li va fer llevar-se la peça d'abric que portava i li va pintar una ratlla negra de muscle a muscle i després va mesclar el marró i el roig per crear un color nou i li va dibuixar dos línees inclinades a la panxa en costats oposats. He de admitir que es trobava prou en forma però no era la única que li observava amb interés i desig ,sentia que Ela, Mera i Sula també li miraven. Mon pare em va demanar atenció, la filla del xaman no podia estar distreta en una ceremònia tan important com aquella. Després es va posar a fer balls prou difícils i costosos i a suplicar al sostre de la cova simulant el cel on es trobaven els esperits dels nostres avantpassats. Finalment es va quedar de sobte en silenci i amb cara decidida li va entregar la llança que durant molts anys havien dut tots els líders al llarg del temps. Tots estavem molt atents i intrigats. Ruco no volia aceptar-lo, fa un dia que acabava de perdre a son pare i es sentia un fill horrorós acceptant aquell regal tan important. Mon pare va insistir fins que ell la va acceptar; supose que Ruco havia pensat agafar aquella llança, no soles per mostrar respecte cara a la tribu, si no per honrar a son pare caçant més mamuts que ell en el temps que havia viscut. Era una tarea prou difícil a dur però estic segura que Ruco acabarà conseguint-ho.
Finalitzat el ritu, Ruco es trobava al riu enfront la nostra cova llavant-se les pintures i pensant profundament en son pare. Vaig vore la oportunitat de poder parlar un poc més amb ell així que vaig decidir apropar-me. Amb subtilesa vaig anar cap a ell ,em vaig sentar al seu costat i li colpejà amb el meu muscle amb el seu per produir-li una sonrisa i... ho vaig conseguir! Li va caure una llàgrima i amb el cap vaig fer un gest de negació mentre amb la mà, li netejava la gota. Vaig vore en aquell moment acceptat donar-li un abraç però abans de fer-ho jo,va ser ell qui donà el primer pas i m'abraçà. Probablement em veguera com una germana menuda per a ell però per a mi potser ell era algo més. Al dia següent em vaig despertar il.luminada per la gran bola de foc que eixia per la muntanya a l'est.
Tornava a trobar-me buscant algun aperitiu entre les plantes i observant,esta vegada amb més atenció ,a Ruco caçant com un vertader expert.
No podia deixar de mirar-li però crec que ell a mí,tampoc. Quan ja el Sol estava a punt d'amagar-se per l'oest,aprofitavem per donar un paseig i va ser primavera la estació que més vaig disfrutar amb ell. Arribava el final de l'estiu i era hora de anar en busca d'una altra cova. Haviem d'emprendre eixe viatje però m'havia donat conter de que erem uno més a la tribu. Pareixia que les meues trobades amb Ruco havien creat un fruit a la meua panxa. Vaig córrer a contarli-ho a ma mare i estava prou contenta,però ara faltava que ho sapiguera mon pare. En enterar-se va acceptar perqu,e tampoc podia dir res, ell com he dit abans,no podia decidir en qui em volia juntar i formar una familia. Cada dia li anava agafant més afecte a Ruco ;em va ajudar a carregar en la tarea comú de caminar durant molt de temps en busca d'una altra cova. Va arribar la tardor i per fi vam trobar la cova ideal per passar la tardor i l'hivern. Pel dia ens pegava el sol i per la nit ens refugiava del vent. Passades més de tres estacions la criatura ja estava disposta a eixir. Va ser dur i dolorós però va mereixer la pena,quan va eixir, Ruco va decidir anomenar-la com sa mare que havia mort al part quan li va donar a llum i que tant havia sentit parlar d'ella, Lea. Ja havien passat cinc primaveres des de el naixement de Lea i tots a la tribu estavem feliços. Bueno quasi tots,Ruco sentia nostalgia de aquells moments com quan va caçar per primera vegada amb son pare i que ara estimava més que abans; també sentia la necessitat de que haguera viscut experiències tan boniques com eixa amb la seua neta Lea però sense caçar,és clar. Sis primaveres després ,em vaig despertar amb la pijor de les històries que ésta vegada eren vertaderes. Ruco havia acabat igual que son pare ,esclafat per el més gran i difícil de caçar dels animals,el mamut. Sentia tanta rabia que no em vaig parar a pensar en els meus actes. Sense pensr-ho vaig agafar la llança i vaig anar en busca del mamut.Sabia perfectament que jo a soles no anava a poder amb aquell poderós animal però era tanta la llàstima que sentia que no podia deixar de còrrer darrere de la béstia. I sense més li vaig clavar la llança de líder al mamut per l'aixella produint-me a mí mateixa la condena a mort que des de menuda reproxava però que a la vegada temia. Lea va ser criada entre les dones de la tribu i mentre jo, emprendia el meu viatje cap a algun lloc on poder trobar una altra tribu que m'accepte .De camí pense en tota aquella impotència que vaig sentir en saber la notícia de la mort de Ruco.En recordar aquells moments vaig vore un mamut al lluny i depressa vaig decidir tornar a enfrontarme a ell per vore si eixa vegada no fora ell el ferit. I efectivament,vaig acabar com una més de les persones de la meua vida estimada, esclafada per un gran mamut. Tal vegada este podia ser el millor final per a mi i pense si tal vegada haguera sigut més apropiada l'opció de passar desapercebuda per Ruco i potser ara estiguera viva. I així vaig acabar sense ningú al meu voltant i amb una pérduda molt gran al cor.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada