Tanque els ulls i em recorre una esgarrifança pel cos. Tot em ve a la ment com si fou ahir, i ja han passat quaranta-set anys. Em dic Pablo, visc al mont Libredón o també conegut com a Compostel·la. Sóc fill de Rafael, un gran mestre canter qui posà la pedra angular en la construcció de la nova catedral de Compostel·la, també anomenada per la gent forastera com la nova Jerusalem. Corria l'any 1075 i per aquell temps regnava Alfons VI junt amb Constança de Borgonya, amb el vistiplau d'aquest i amb el patrocini del bisbe Diego Peláez, qui sufragà totes les despeses mitjançant l'Arca Operis Beati Jacobí, es començà a construir la nova catedral al costat de les restes de l'antiga església. Per aquell temps jo tenia uns tretze anys, cada dia acompanyava al pare a la feina de la catedral. Ell era un gran canter, reconegut per tot arreu. Treballava la pedra com ningú, li donava formes extraordinàries, utilitzant instruments de precisió com esquadres, cartabons, cordes plomades, cisells, masses...
Alguns eren de l'avi que fou de qui aprengué l'ofici, i altres havien sigut fets per ell mateix. Durant les llargues jornades de treball, jo tenia els ulls ben oberts, observava la seua destresa i feia les tasques més senzilles que em manava. El temps passava i jo aprenia de pressa, és clar, tenia un bon mestre. A poc a poc feia peces més complicades i de més responsabilitat. En complir els vint anys, vaig passar d'ajudant a oficial, el pare es sentí molt orgullós de mi, no em digué res, però aquella llàgrima que si l'escapà meu confirmà, estava tranquil, l'ofici familiar perduraria. La catedral anava agafant forma, ja es veien els arcs de mig punt, les voltes de canyó… Tot marxava com el mestre d'obres Bernat el Vell i el seu ajudant Robert havien calculat, a més a més l'Arca sempre tenia suficient per pagar totes les despeses, els pelegrins venguts de tot arreu ho feien possible amb les seues almoines. Però un matí gelat d'hivern es produí un accident, una de les cordes que sostenien unes grans pedres es trencà i caigueren damunt del pare i de dos mestres d'obres. No va sobreviure ningú. De colp i volta la llum del dia es tornà fosca per a mi, tot havia canviat, el meu pare estava mort i jo no havia pogut fer res per ell. Vaig plorar i cridar amb totes les meues forces als seus peus i fou en aquell moment quan li vaig prometre que tot no acabava ací, jo posaria fi a la seua tasca, i així ho he fet. Hui, un dia qualsevol de 1122, estic jo Pablo, fill del mestre Rafael posant la clau de volta o l’última pedra angular, inscrita amb la marca especifica que ell cinsellava.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada