El cel comença a il·luminar-se, acabem les nostres oracions, la mare i Amina arrepleguen de la taula del menjador les restes del Sahúr, el pare i jo descansem un poc, més tard anirem cap al taller.
Estem al Ramadà i toca dejunar la resta del dia.
Em dic Alim, visc amb la meua família a Madinat as-Salam, estem l'any 168 de la nostra era, on governa el Califa abasí Harún al-Rashid.
Sóc el primogènit i l'únic baró de la família, per tant em toca aprendre l'ofici del pare, ell és alfarer i tenim una parada al soc de la ciutat. A casa s'han quedat la mare i la meua germana Amina, elles s'encarreguen de les tasques quotidianes i ara com estem al mes del Ramadà tenen un poc més de feina, ja que estaran tot el dia preparant l'Iftar.
El dia va fent-se llarg i dur, fa molta calor i ni tan sols podem beure aigua, però és un esforç important, ja que aquests dies les portes del cel estan més obertes que mai i les nostres oracions arriben millor que en la resta de l'any. Per aquest motiu és temps de contemplacions i devoció a Déu, ho fem per mitjà de la lectura i de recitar l'Alcorà.
Quan el sol comença a pondres el pare i jo ens disposem anar a casa, els carrers estan de gom a gom, tothom es disposa a fer el mateix, anar cap a casa per a gaudir de la família i de l'Iftar. De tant en tant trobem alguna de les taules de la misericòrdia, aquestes estan plenes de menjar i són disposades per a la gent més humil que en aquest temps no tenen recursos per a tindre un Iftar digne, nosaltres podem donar gràcies a Al·là per poder tindre un bon Iftar.
En entrar a casa la mare ja té la taula parada, aquesta està plena de verdures, arròs, carn..., no es troba a faltar el plat de faves que mengem la resta de l'any.
Comencem pel Kardadé que és una infusió d'hibisc, a més a més també el Qamar el Din, que es tracta d'un suc d'albercoc sec, aquest és el que més ens agrada a Amina i a mi. Orem i comencem en l' Iftar que està magnific, però deixe un poc de lloc per als dolços de pistatxo, canella, mantega i mel, sóc molt golós i no puc negar-me, només els menje pel Ramadà, la resta de l'any res de res.
En acabar la mare i Amina arrepleguen la taula i trauen el Yamish, un plat de fruits eixuts d'anous, ametles, crueles passes... El pare i jo ens entretenim menjant-lo i després llegim uns versos de l'Alcorà. A la ciutat la gent dorm o està orant.
Arribada la matinada, quan està realment tot fosc i no es distingeix un fil negre d'un blanc, el pare em fa una senya, pegue darrere d'ell, és el moment més important per a la meua família, el pare és el Misharati de la ciutat, ho va heretar de son pare i quan ell falte seré jo i més tard el meu fill i...
Ser Misharati no és qualsevol cosa, per a nosaltres és molt important, és l'encarregat d'eixir al carrer i despertar a la gent abans que arribe l'alba i així puguen prendre el Sohúr.
El pare agafa el tambor i eixim al carrer, el toca amb totes les seues forces mentre crida amb una veu extraordinària que ompli l'aire de l'amaneixer: " Desperteu, reseu a Déu únic i permanent",i així anem recórreguen tots els carrers de la ciutat, la gent trau el cap per les finestres per a veure-mos, i és ara quan un sent que tal vegada avui siga la Lailat al Qadr, la nit especial dels àngels que descendeixen del cel per a portar la pau i la presència divina al món.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada