Era l’estiu del 1453,exactament un 29 de maig, des de el 7 d’abril que els otomans habíen vingut a atacar Constantinoble. Jo , Tiara,estava jugant amb la meua germana Diana i de sobte va caure una bola de canyó. Desde ahí que els otomans i els bizantins estem en un tipus de guerra. Jo la veritat que estava un poc asustada. Apenes era una xiqueta inocent de 13 anys , amb una germana de 11 anys que ho era tot per a mí, una mare i un pare. Erem una familia feliç , no necessitàvem més, teniem el suficient per a viure. Mon pare era un camperol lliure que guanyava lo just per a mantindre-nos. Ma mare,sempre estava ocupada fent les feines de casa, entre jo i la meua germana l’ajudavem en tot el que podíem.
Tornant al tema,per si se m'oblidava.Encara no s’ha acabat. Ara els bizantins hem de lluitar dia tras dia per la nostra vida si no volem morir. Tot va començar aquell 7 d’abril amb la bola del canyó,després va anar a més. El 22 d'abril, el sultà va donar una estratègia a les defenses bizantines amb l'ajuda de la maniobra pel seu general Zaganos Paixà. Impossibilitats per travessar la cadena que tancava la Banya d'Or, el sultà va ordenar la construcció d'un camí de rodadura al nord de Pera, el barri dels comerciants, per on els seus navilis podrien ser empesos per terra, evitant la barrera. Amb els navilis posicionats en un nou front, els bizantins,no tindriem recursos per reparar després les seves muralles. Sense elecció, ens vam veure forçats a contraatacar i el 25 d'abril vam intentar un atac sorpresa als turcs a la Banya d'Or, però vam ser descoberts per espies i executats.Llavors, els bizantins,és a dir, Constantí i el seu excércit van decapitar a 260 turcs i van llançar els seus cossos sobre les muralles del port.
Erem bombardejats diàriament en dos fronts, la meua germana i jo estavem molt asustades,però ma mare sempre es deia que no anava a passar res,encara que nosaltres al vore aquelles circumstàncies no pensavem el mateix,però l’important es que la tenia a ella i ens ajudavem mutuament.
Tots els dies eren iguals, més famílies amb el cor trencat , més cases distruides...Però nosaltres volíem lluitar per Constantinoble, perquè som bizantines i bizantines morirem. No anem a fugir, i si tenia que morir en algun moment, preferiria una i mil voltes que fora así,a la meua llar.
Un dia pel matí, jo estava ajudant a ma mare a llavar la roba i a fer totes les feines. Diana, s’en havia anat a comprar el pà i algunes coses més que necessitàvem al barri de la Pera ,que estava molt prop de la nostra casa. Mon pare estava al camp treballant, cada dia resava per a que arribara sà i estalvi a casa. Encara que en aquell moment no tinguérem molt bona relació, era mon pare i el volia moltíssim.
Van tocar la porta mentre fregava els plats. Va anar ma mare ja que ella estava més prop de la porta. No vaig escoltar molt bé de que parlaven ,sols vaig sentir a mare plorant al rebre la notícia. Al sentir-la vaig anar corrent a veure que li passava. Era Diana. Mentre anava de camí a comprar les coses un home l’ha matat a ganivetades. No m’ho podia creure. Al rebre la notícia vaig caure de genolls i em vaig ficar a plorar com si res més m’importara. Era el que més volia d’aquest món, donaria la vida per ella, no s’ho mereixia, sols tenia 11 anys...
A partir d’aquesta tragèdia, van fer d’una família feliç, una família destrossada i sense alegria alguna.
Ara sols em planteje mirar cap avant i fer justícia per Diana.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada