Any del nostre senyor 1532. En aquest moment regna Carlos I , rei després de Felip I de Castilla. Carlos I era l'emperador del Sacre Imperi Romànic Germànic que va heretar de son pare Felip, i rei d’Espanya i les Amèriques que va heretar de sa mare Joana.
Pizarro era molt volgut ,i molt respectat. Al 1513 havia descobert el Mar del sud (l'oceà Pacífic ) i prompte seria notícia altra vegada. Pizarro tenia pensat encapçalar una expedició en busca d'un nou territori. Espanya i Portugal en este moment exploraven el determinat “Nou món”. Va decidir amb Diego de Amagro y Hernando de Luque fundar en Panamà la companyia del Llevant.
A principis de septembre del mateix any ja estaven preparats els vaixells, el “Santiago” i el “San Cristóbal”. Hi havia un total de 112 espanyols ,entre ells jo, i alguns indis nicaragüenses de servici. De Panamà ens dirigirem a les Illes Perlas, i després desembarcarem en Puerto Pinyas. Jo em trobava al “Santiago”, on ens orientavem amb brúixoles. La meua roba no era diferent a la resta de acompanyants del vaixell, només destacava Pizarro, amb el seu barret i unes plomes d'accessori, a més d'una tela prou valiosa roja que tapava a mitges la seua brillant armadura. Jo portava la mateixa roba que quan vam desembarcar ,un drap brut, o almenys aixó pareixia. Tots els dies menjavem la mateixa pasta espesa, no sabria dir que portava però almenys era nutritiva. El vaixell era prou gran, de vela, i a la part baixa esquerra guardaven les armes que no portavem a mà durant el viatge.
Al arribar a Puerto de Hambre, el “San Cristóbal” encara no havia arribat i Pizarro li demanà a un expedicionari que buscará menjar en el pròxim port. Al haver passat 47 dies sense notícies de l’enviat, ja eren 30 els morts per falta de menjar. Decidirem tornar a casa i tornar- ho a intentar al 1525, un altre fracàs. Vam arribar al “Fortín del Cacique de las Piedras”, on vam ser rebuts amb pedres i llances; el supervivients tornarem a Panamà. Al poc temps ens enteràrem que el “San Cristóbal “ per fi havia arribat on haviem quedat però al igual que nosaltres ells també van ser atacat, el problema es que entre ells no va quedar casi ningú amb vida.
Almagro i Pizarro es tornaren a vore en Chochama on decidiren planejar-ho de volta i no rendir-se. No els quedava cap opció. Només 13 homes l'acompanyarem a la conquesta, ja que la resta preferien tornar a casa a causa dels fatídics fets de les expedicions anteriors. Nosaltres passàrem a la història com els “Tretze del Gall”. Investigarem el sur on trobàren la ciutat en muralles i temples i confirmarem l'existència dels pobles precolomboins de Perú o en aquell moment anomenada Tawantinsuyo. Pizarro i els 13 restants tornàrem a casa amb triomf , contents perqué seriem recordats fins al final dels temps .El 16 de novembre de 1532, ja preparats i armats, un exércit amb caravel·les se'n van anar rumb a la conquesta de Perú, aquesta vegada amb resultat de victoria.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada