LA MEUA VIDA COM ARTESÀ Gema Calafat Ginestar 2nB


Tinc el cabell banyat, la gelor s'ha apoderat de mi i fa que em desperte. Mire al meu voltant, estic sol a la meua cambra. L'amo artesà i la seua família dormen.

Mostre el cap per la menuda finestra i no es veu res, tot està fosc, de sobte escolte les campanes, estan tocant maitines, encara és prompte.
Passege per la menuda cambra, no puc estar quiet, tot em pega voltes. No puc més! Necessite parlar, però no sé en qui, aquesta pressió he de llevar-me-la de damunt.
Maleïx tot el que ha passat, però jo no podia fer res, la meua vida estava en perill.
De cop i volta em quede quiet, crec que ja se el que puc fer. Agafe un grapat de fulles, prenc cadira i comence a escriure.
- Em dic Efrem, sóc un jove cristià que treballa com aprenent d'un gran artesà fuster a Gandia, on governa el Duc Alfons el Jove per l'any 1412.
Podria dir que tot va començar fa uns dos anys, durant aquell temps governava el seu pare, el Duc Alfons el Vell. Aquest, després que la pesta saquejarà la nostra vila i els seus voltants, va decidir construir l'església de Santa Maria, en uns terrenys que gastaven els musulmans per airejar les seues collites de blat. A canvi el Duc els cediria uns altres terrenys i els donaria feina com a picapedrers a la nova construcció.
Jo per aquell temps ja vivia al taller del meu mestre, qui també fou llogat per treballar en la construcció de la nova església, com tants altres artesans de la vila.
El temps passava,  les obres anaven agafant forma. Tots treballàvem braç a braç, el Duc era generós en pagar-nos.
Passats dos anys del començament de la construcció, l'any 1412 mor el Duc Alfons el Vell i fou el seu fill Alfons el Jove qui heretà el títol.
De colp i volta tot començà a canviar, el caràcter violent, la seua avarícia i garreperia el portà a doblar els impostos i rebaixar el sou de tots.
Els musulmans que hi treballaven entraren en còlera i animats pel seu Alfaquí, qui contínuament els deia que estaven treballant per un altre deu que no era Al·là, van decidir venjança.
Un matí d'hivern quan estava jo prop d'ells tallant unes fustes, vaig escoltar una conversa que no haguera volgut escoltar mai.

Els musulmans estaven planejant un atac, aprofitarien que acabaven d'alçar el quart contrafort amb unes grandíssimes pedres de sillería i començaven a formar l'arc des dels dos costats per acabar unint-lo al punt més alt, aleshores rebaixarien la mescla d'argamassa perquè en acabar l'arc aquest pogués enderrocar-se fàcilment des d'una de les bastides que anteriorment ells haurien fixat per a no ser arrossegats.
En aquell moment pensava que no seria reial el que estava escoltant, però a poc a poc anava adonant-me que si ho era. Els observava treballar i feien tot el que vaig sentir planejar.
Però que podia fer jo? Si ho deia, els musulmans em matarien o tal vegada ningú em creuria i seria castigat. Vaig decidir deixar passar els dies, fins que un matí com un altre, aparegué com de costum el Duc, acompanyat per un grup de cortesans. El mestre d'obres Ruiz de Monforte els donava explicacions de com anaven les obres. De sobte em fixa que un dels musulmans va fer un senyal i aquests passaren a la bastida assegurada, jo corregué i fou quant es produí un soroll estrepitós, i l'arc s'enfonsà.
Els grits es van sentir per tota la vila i el nuvol de pols arribà fins al Palau del Duc. Van morir 6 persones i hagueren nombrosos ferits. El Duc va eixir il·lés i fou així quan aquest decidí parar les obres, però abans els musulmans picapedrers van ser lapidats i emparetats als murs de l'església.

Si estàs llegint aquest escrit, demane perdó per no avisar del que havia de passar. Em penediré tota la meua vida, però has de comprendre que no podia dir res.
Moriré amb aquesta inquietud que no em deixa viure ni de nit ni de dia.

Gandia 1412.

Comentaris