Lluny, massa lluny encara, la majestuosa fortalesa de Bairén s’acomiada del dia. El sol s’amaga a poc a poc darrere la muntanya i prompte deixarà pas a la freda, fosca i perillosa nit.
Guillem fustiga la vella mula que arrossega la carreta, tractant que el vell animal vole quan gairebé ja no pot ni alenar. Ja feia temps que el pare volia comprar-ne una altra més jove, però els 385 sous que demanava Joan Blasi de l’Alqueria Nova1 el van fer desistir.
El pare. A qui ja feia un parell d’anys que no veia com a pare sinó com a mestre i senyor. Pere d’Ortoneda. Jueu convers al cristianisme per la gràcia de Déu i Santa Maria2. Membre respectat de la confraria3 de Sant Cristòfol, que amb la seua discreció i treball s’havia guanyat la gràcia del vell Duc.
Descendent d’una llarga nissaga d’argenters, els Alabbu4. El meu besavi va arribar des del nord a aquestes noves terres fugint del rebuig cap als jueus que ja començava a palpitar a molts pobles de les terres d’interior. Havia viscut molts anys a Toledo on va aprendre el damasquinatge, tècnica que va transmetre primer al seu fill i més tard al seu net. Ell va fundar un petit taller darrere de l’església, fitant amb la muralla, que a poc a poc va guanyar prestigi.
La destresa amb la plata, la subtilesa dels detalls i la cura exquisida dels acabats, a més de la serietat i compliment de tracte van fer que el Palau i els seus cortesans foren el principals clients del taller del pare. I malgrat que mai faltava la feina, ell continuava vivint de manera austera, sense malbaratar un sou ni gastar més del necessari.
La seua generositat aflorava tan sols, en nom de la seua pia i fèrria cristiandat. Complia amb la caritat i la misericòrdia, i mai faltava al deure d’almoina. Ben agraïts estaven els franciscans o l’hospitaler Joan Pelegrí que sabia que a la bossa de l’església mai faltarien monedes si el pare es trobava a la vil·la.
Dos dies de clots, fang, pols i fam. Aquest havia estat el meu primer viatge a València. El vaig emprendre entusiasmat, somiant que seria com aquelles aventures de cavallers que contava la mare a la vora del llar. Però res a vore.
Normalment hi anava el pare però faltaven només un parell de dies per a la fira de Sant Miquel5 i al taller arribaven moltes encomanes, no podia descuidar la feina així que recelós no va tindre més remei que confiar en Guillem i en mi. Esllomats per la incomoditat del camí i del carretó, bruts i famolencs tornàvem havent complit amb l’encomana del mestre.
En uns dies s’esperava la visita al Palau del Senyor Hug de Cardona,6 el net del Duc Alfons. No sé ben bé perquè tothom deia, que venia un senyor, perquè pel que contaven al molí o als cantons de la plaça, era tan sols un xiquet malcriat de cinc anys. Però bé, així era la vida uns eren parits senyors i altres treballadors.
El pare havia rebut de Don Alfons l’encàrrec de realitzar una bella espasa amb empunyadura de plata, digna del que desitjava fora el seu successor.
A València servien la millor plata digna d’un destinatari tan assenyalat. I d’allí tornàvem, del taller d’un dels pocs jueus que encara vivia a l’antic call.
- Tros de carn afanyat!- cridava desesperat Guillem- Pel cul de Sant Bernat!7 Corre mula, corre!!- blasfemava alhora que besava amb fervor la creu del pendó de la nostra confraria que penjava del carro.
Allí estàvem, Guillem i jo. El nostre destí trontollant amb les pedres del Camí Reial, arrossegat cap a casa per un vell animal. La nostra desesperació creixia conforme el sol anava esmorteint-se. Moltes històries havíem escoltat sobre el que podia suposar passar una nit fora de les portes on romanien bandejats i rebutjats, a l’espera que la ciutat tornara a obrir-se a un nou dia.
- Ja quasi no queda claror, prompte tocaran les campanes, i hem d’arribar abans que tanquen les portes o el mestre s’enfadarà- repetia sense parar el jove oficial sentint-se responsable
Guillem era un jove feiner, silenciós, treballador i immensament agraït al pare per haver-lo acollit al seu taller com aprenent.
El recorde sempre formant part de la meua vida. Va arribar ja feia uns anys. Era un dels orfes de l’hospital de Sant Marc que en fer-se gran havia hagut de deixar el que havia sigut fins llavors el seu llar. Va cridar un dia a la porta demanant feina, brut, flac i malgirbat, però amb una aclaparadora honestedat al mirar.
Mai havia faltat al taller, mai una mala paraula o mal gest, complidor i constant. Fa tan sols un dies que ha aconseguit l’honor de convertir-se en oficial, el seu esforç i constància per fi s’han vist recompensats.
Arrabassadorament enamorat de la meua germana Isabel. Pobre Guillem, Isabel és insuportable i capritxosa, però pels sospirs del xicot quan ella baixa al taller per portar alguna cosa de menjar al pare, trobe que això seu ja no te remei.
I va ser per agradar la meua germana que ens havien torbat una mica més del previst. Doncs Guillem havia volgut aturar-se a una de les confiteries8 de la ciutat per comprar-li a Isabel amb el seu primer jornal d’oficial uns massapans i aloses9 i una mesura de sucre10 per la mare a qui ell considerava quasi seua. Era l’única dona que havia tingut cura d’ell i això Guillem mai ho oblidaria.
-Però no malbarates el teu jornal -vaig tractar de dissuadir-lo. - Veges que farem tard.
Però la ceguera i la sordesa de qui està enamorat no van entendre de raons.
Pobre Guillem prompte la realitat li esmicolaria el cor, doncs ell no sabia que Isabel estava feia temps enamorada de les dues jovades11 que els Anyegot tenien a Beniopa i que el pare i la mare malgrat estimar molt el xicot mai deixarien que la seua filla s’esposés amb un orfe podent-la casar amb un dels fills d’aquelles dues jovades.
Ja falta poc, davant de nosaltres la muralla retalla l’horitzó, ens espera, per acollir-nos al seu interior i protegir-nos dels vagabunds, rahinadors de daus12, nafrats i gent de mal viure, que en caure la nit són foragitats de la vil·la amb el primer tany del seny.
La por comença a arrelar al meu ventre, i torne a ser un xiquet que espantat vol córrer als braços de sa mare.
Però jo, jo ja no sóc Blaiet, aquell xiquet que escoltava bocabadat, les històries fantàstiques amb les que la mare ens torbava mentre cuinava, o per que restarem en silenci i que no molestàrem al taller, els dies que la feina bullia al pis de baix.
Ja quasi no recorde el que era jugar a la plaça els dissabtes, dia de mercat, mentre la mare afilava els ganivets, feia un barret o comprava una miqueta de blat o raïm de les vinyes d’en Ramon Croses.
Ja no era aquell xiquet que amb altres corria per la plaça enutjant a don Guillem el capellà quan aquest tractava d’afalagar els jurats o notaris.
Lluny queden les carreres prop de la muralla o tirar canyetes al fil de sèquia que corria pel carrer major. Jocs que no distingien la procedència del xiquets. Per jugar i riure tanmateix tenia si vivies al palau o al raval, al carrer del riu o a l’hospital, dins o fora els murs. Donava igual si la teua família eren els Dalmau, els Loreç, els Jafuda o Gascó.
Que lluny queda ja tot. Gaire no recorde els seus noms, Maria, Luis “Poca roba”, Tomás i aquell tan refinat...com li deien.. March, son pare treballava al Palau “què haurà sigut, d’aquell xicot?” a ell més que jugar li encantava emprar paraules per amb molta facilitat captivar les xiquetes. Totes sospiraven per ell...
Ara jo, ja no era aquell xiquet. Era l’aprenent al taller del pare, com ell ho havia sigut abans en temps de l’avi.
-Però Pere, si encara és un xiquet- deia la mare en vore la fermesa amb la qual em tractava el pare.
-Caterina, si vols que siga un home de profit ha d’aprendre l’ofici com cal, començant com tots.
Tal volta va ser la por a la ceguera a la que el seu ofici l’abocava irremeiablement. Doncs una tasca com la seua amb aquells meravellosos detalls sols s’aconseguia barat hores i hores a llum d’una espelma, desgastant i forçant els ulls. Caterina no ho sabia però la vista començava a mancar-li com molts anys enrere li havia ocorregut al meu avi, això va forçar el pare a prendre de manera prematura la decisió de fer de mi un digne successor de Jacme Alabbu. I així va ser com va acabar la meua infantessa, amb la decisió del pare de que em traslladés a les golfes de la casa en companyia de Guillem i altres aprenents que vivien al taller.
Les llàgrimes de la mare no van reblanir la voluntat del pare, que li repetia.
-Estimada només des de la severitat, el sacrifici i l’esforç farem d’ell un gran artesà.
Lluny queden ja els meus jocs. Ara ja no còrrec per jugar, sinó per arribar prompte al raval a per pell per polir l’argent o a la sèquia a per aigua, o d’un costat a l’altre del taller per esmolar els cisells, punxons i serres, mantenir el foc viu o pujar a la dispensa a per materials. Les rialles ja no formen part dels meus dies, el repicar de les ferraments del taller és la melodia que marca el ritme de la meua nova vida.
Les últimes espurnes de sol, una campana que altiva tany I amb elles una ciutat que a poc a poc es clou.
Dooong dong. Dooooooong.
-No!! És el Seny del Lladre estem molt prop, ja veiem les portes però serà un miracle arribar abans que Pere Ferrandiz tanque el portal...
-Santa Maria, Sant Miquel...-Guillem fustiga la mula i ja no sap si blasfemar o resar.
I jo ...jo li pregue a totes i cadascuna de les pedres de la protectora muralla que ens esperen, per guardar-nos dels temors, dels perills, d’eixe monstre que roman fora.
Nota: Els noms dels personatges d’aquesta història són reals i estan recollits als llibres “Història de Gandia” de Jesús Eduard Alonso i “ L’Hospital de Sant Marc de Gandia. Una institució per a pobres malalts, (segles XII-XX). I altres són ja coneguts a casa, van formar part de les nostres vides ja fa uns anys.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada