En una professió i en una època dominada per homes, les trobairitz es van guanyar el respecte i admiració d'aristòcrates i camperols amb el seu talent i valentia. Aquest és un petit homenatge a totes les dones que els cronistes van decidir amagar durant segles.
Camps d’espígol .Torne ara a aquesta terra malva sabent el que és estimar i ser estimada.
*****************************************
L'olor a fang del guaret nega el carretó. Plou. Les gotes de pluja es barregen amb les meues llàgrimes. És una pluja càlida i subtil, una pluja que porta vida. Vida que s’exhaureix del meu cos quasi infantil. Sóc guaret, però hom espera que prompte done els meus millors fruits al meu senyor.
Morta d’esperit. Amb cada pedra, amb cada clot del camí la meua ànima s’esmicola. La paor. L’angúnia. La desesperació. Un cadàver viu dins un caixó amb rodes que marxa cap a un destí que altres han triat per mi.
Maleïts carros! Tanque els ulls, tractant de foragitar el record del dia que el meu germà Isaordo tornà a casa ferit de mort després de batallar per defensar el comtat. El seu cos inert sense vida sobre una carreta. El silenci que va omplir el pati d’armes encara retronava al meu cap.
El mateix silenci aclaparador que, esgarrat pels meus crits i plors, aquesta matinada omplia tots els racons del nostre castell.
-Mare no!! Maree! Per favor!!! -vaig clamar desesperada abans de marxar.
I als seus ulls, res! Com sempre. Res. Com el dia que el meu germà Isaordo va morir. Ella era tan sols un cos buit, sense sentiments sense dolor ni alegria. I ara ací asseguda comprenc que ella com jo va ser un dia una xiqueta desesperada. Com jo, tan sols un ventre fèrtil amb el que segellar una aliança.
Sospire fatigada, busque el consol als ulls del guardes que cavalquen al meu costat. Però què puc esperar de qui ha estat humiliat i sotmès pels seus senyors? Tan sols silenci i de segur menyspreu.
Doong, dooong! Tany la dolça campana del convent tractant de traure’m del meu dolor. La fosca nit encara no ha marxat i les laborioses benedictines es preparen ja per a la primera oració. Dins l’humil capella estarà ara la meua germana major. No la va portar allí la fe en Déu.
-Sols així seré lliure -va xiuxiuejar el dia que va marxar. Semblava feliç.
Ara l’entenia. Comprenia que van ser les seues ànsies de saber però sobretot de ser lliure les que van portar la bella i alegre Agnès fins aquell monestir. Dones lliures dintre aquells austers murs de pedra. Lliures, en deixar de ser vassalles dels homes.
Un còdol fa trontollar la carreta i la cistella amb queviures que la cuinera ha preparat per al viatge roda per terra. Pa acabat de coure, raïm de les nostres vinyes, una mica de carn de vedella seca i delicadament embolicada una “mà de Crist”. Benvolguda Alamanda, el meu dolç preferit! L’enyor m’atabala.
De sobte és nit de celebració a casa. La mare s’havia tornat a casar amb el quint fill d’un marqués que per tal d'aconseguir un senyoriu havia decidit esposar aquella viuda seca i erma a canvi d’una suculenta aportació econòmica, i des d’aleshores la seua joventut, i els sues diners van fer que la vida fora per fi una mica menys austera i de tant en tant la música, el vi especiat i les rialles feien tremolar aquells murs de pedra grisa i freda.
Eren nits realment apassionants. Agnès i jo érem les menudes de nou germans, tots homes. En mig de l’aldarull i la bogeria baixàvem a la cuina i allí passàvem les hores observant embadalides a les cuineres, bocabadades amb la seua energia i vitalitat. Atrafegades maceraven la carn de cérvol amb aquella mena de pols màgica de colors i olors increïbles, que guardaven com si foren tresors. Encara recorde les seues cares d’exasperació cada vegada que Agnès i jo ens arrimàvem al cofre on les guardaven.
-Però, xiquetes, no sabeu que açò costa com nou vedells? -ens renyava Alamanda amb tendresa.
I mentre aquella cuina, l’únic lloc de la casa ple de vida, calidesa i afecte, l’únic racó que podíem sentir com el nostre llar, s’omplia de nervis i deliciosos menjars, al saló la música i els versos de les balades, les danses i els sonets dels trobadors parlaven de desig, d’amors inaccessibles, impossibles, somiats..
Ar me pues cieu lauzar d’Anor
Que no m tol menjar ni dormir;
Ni m sent freidura ni calor
Ni ni n badail ni no n sospir
Versos que escoltàvem Agnès i jo corpreses des de la cuina
-Efeminats! - va dir una de les dones amb mofa i la resta rigué. No entenia jo on estava la gràcia, em semblava meravellós que les paraules i la música pogueren expressar i transmetre tant.
Nits de festa i matins de somnis asseguda prop de la finestra, xiuxiuejant cançons d’amor cortès, contemplant el blau de l’espígol que es fon amb el cel, el taronja de les vinyes a la tardor, el verd dels camps de conreu. Envejant les camperoles que vivien lliures en aquell meravellosos món tan multicolor.
La carícia dels primers rajos de sol em desperta i em retorna a la crua realitat. Travessem ara els camps de cultiu on una dona treballa de valent purgant les vinyes, la filla menuda l’ajuda i un nadó dorm dins un cabàs de cànem.
-Afanya’t!! Hem d’acabar ací i collir l’ametla! -crida l’home
Ella alça el cap i el mira. No deu de ser major que jo i ella, com jo, sembla també buida de vida, sense cap esperança a la que aferrar-se. M’avergonyeix la meua ignorància quan inconscient des de la llunyania de la meua finestra un dia la vaig envejar.
Acabem de passar el pontatge.
-Senyora -diu el guarda inclinat lleugerament el cap
-Senyora? -cride i plore- Senyora? Jo tan sols vull ser Beatritz.
Els camps d’espígol s’acomiaden de la xiqueta que cantava des de la seua finestra. Acabe de deixar la meua breu infància enrere. Marcada per la mancança d’afecte, d’estima, d’amor.
**************************************
Els anys que vingueren després van ser anys de viure sense vida, una letargia que semblava no acabar en la mort que jo desitjava. Vaig retre homenatge al meu espòs Guilhem de Peitieu X en donar-li dos fills mascles que perpetuarien el seu valuós llinatge.
Però el dia de les celebracions del naixement del meu segon fill, de nou aquella música, aquelles paraules encisadores. Els trobadors.
I amb ells l’amor, un amor pur, real, intens va fer prendre de nou la vida al meu cor. No va ser la joventut de Rimabaut ni la seua bellesa. Van ser les seues paraules les que em van fer tornar a sentir viva.
Belle douce dame chiere,
a vos mi doin e m’otroi;
je n’avrai mes joi’entiere
si je n’ai vos e vos moi.
Cada paraula, cada vers, cada estrofa em van fer saber per primera vegada el que era ser amada. El que era estimar i ser estimada.
Per primera vegada em vaig sentir dona i no vassalla. Dona igual que home estimant, desitjant. Vivint.
I els meus sentiments, el desig, la passió, la felicitat, la llibertat i la vida que em van donar aquell amor es van tornar cançons
Ben volria mon cavallier
Tener un ser en mos bratz nut,
Qu’el s’en tengra per erubut
Sol qu’a lui fezes cosseillier;
Car plus m’en sui abellida
Non fetz Floris de Blancheflor:
Ieu l’autrei mon cor e m’amor
Mon sen, mon huoills e ma vida
I així vaig deixar de ser guaret per donar els millors fruits, paraules d’amor i vida. Ja no sóc fang. Ara sóc espígol
Nota: La gran diferència entre el nombre de trobadors i el de trobairitz conegudes ens dóna una idea de les escasses possibilitats que les dones tenien de realitzar-se literàriament, encara que fossin nobles. També és un indicador de la diferència en la cura que s’ha esmerçat a conservar l’obra dels trobadors i la de les trobairitz. Aquet treball m’ha fet qüestionar-me per què les dones en la història han sigut rellevades a un segon lloc i en quasi tots els llibres d'història comunes ni se'ls nomena com a personatges rellevants de cap època. No serà que les dones sí van tindre van tindre un paper molt més important del que sembla i, més tard, el masclisme les esborraria de la història?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada