“Mentre s’acosta la nit”[1]
La cambra estava fosca i aclaparadorament silenciosa, fora al corredor xiuxiuejaven els criats i allí dintre... Res, el buit. De tant en tant el lleuger i feble batec del meu esgotat cor.
De nou aquella xiqueta, aquelles espurnes negres, que em miraven travessant-me l’ànima. Qui era? Em resultava tan familiar…
-Què vols? Que fas ací? De què et conec? Estic segura que ens hem vist abans.
Aquells ulls plens d’expectació i dubtes... Aquells ulls… Aquella mirada que..
-No! Ves-te’n, no vull recordar, deixa’m... Qui eres?
“Amb més passat que futur”
No vull recordar però el passat escridassa ensordidor al meu pit.
Recorde ara aquell dia amb una claredat que només dóna la nit que s’acosta.
Una lleugera brisa portava amb ella la vital olor de la mar mentre el sol suau ens acaronava, encoratjant-nos perquè oblidarem la duresa del llarg viatge que ens havia dut fins aquella imponent orbe. Les seues muralles van contemplar altives la meua humil família, que allí havia arribat buscant una altra vida, una en la que poder menjar tots els dies, en la que poder cobrir els nostres famolencs cossos amb alguna cosa més que aquelles túniques foradades i brutes. Les torres, que semblaven gratar el cel, ens miraven, tal volta dubtant de si sobreviuríem a la dura vida i les penúries de la gran Constantinoble.
I allí palplantats hi érem els cinc. Vaig vore com la fatiga vessava en forma de llàgrimes per les galtes de ma mare. I el pare... El pare, estava pletòric, emocionat i confiat. Em va enlairar pujant-me cametes al coll mentre la mare premia fortament de la mà les meues germanes. I així confiats, van creuar la porta cap a la nostra nova vida.
-Anem!- Va cridar el pare feliç.
Recorde, ara amb la mateixa emoció que llavors, el moment en el qual vam caminar per Mese[2] per primera vegada. Cavalcant sobre els muscles del meu pare em vaig sentir segura, confiada, poderosa. Aquell majestuós carrer amb les estàtues i columnates em va semblar que era la cosa més bonica que mai havia vist. I vaig somiar que algun dia desfilaria per ella convertida en princesa, en emperadriu. Dones i homes, atrafegats, caminaven i conversaven a la porta de les botigues. Una jove eixia d’una d’elles. Mai havia vist tanta bellesa, els cabells formant una preciosa corona de trenes que remarcava el seu perfecte rostre. Vestida amb una túnica tan blanca com els núvols que de tant en tan esquitxaven el blau del cel. I el roig del seu coloblium[3] competia amb el color dels seus llavis. Un xiquet va ensopegar amb ella, corria amb un grapat de raïm que havia furtat d’una xicoteta parada de fruita.
Conforme avançàvem l’aldarull era cada vegada més i més fort i els crits arrossegaven amb ells una barreja d’olor a canella, gingebre, encens...
-Mel!
-Blat!
-Les millors espècies d’arreu del món!!- Cridaven enlloc els comerciants en aquella gran plaça[4] a la que el nostre caminar ens havia conduit.
Recorde com mirava embadalida totes les coses noves que m'envoltaven. Recorde com tots emocionats contemplàvem aquell nou món, que desitjàvem que prompte fóra també el nostre.
I allí, en trencar cap a la dreta, estava aquell enorme edifici situat enfront de mi, L’Hipòdrom.
Els cinc bocabadats, petrificats, vam restar una estona contemplant-lo. Podia imaginar-me les grans lluites que allí dins passaven. A la gent enfervorida cridant. Podia imaginar-me tot el que allí passava però el que no podia imaginar era que eixe edifici tan important per a la ciutat prompte passaria a ser el nostre llar.
“Quina dolçor intangible habitava al meu voltant”
-Tu? Tu altra vegada! -de nou, els ulls d’aquella nena m’obligaven a recordar. Ulls ara plens d’alegria, seguretat, confiança.
Recorde, recorde la mirada de felicitat, d’orgull del meu pare en travessar la porta d’aquell superb edifici. Estava feliç, en veure que després de tant d'esforç havia aconseguit el que volia: poder donar-li a la seua dona i les seues tres filles una vida millor, un futur.
Domadors, animals, bèsties de càrrega, lluitadors, i un públic que entregava la seua ànima en cada espectacle, en cada cursa...L’Hipòdrom. L’Hipòdrom era la VIDA, aquella anella, era un món en si mateixa. Era la pròpia Constantinoble confinada en un sol edifici.
Recorde la pau de totes aquelles vesprades quan, mentre em menjava una poma, observava el pare entrenar. Era domador d’óssos i un dels més aclamats per la gent. Recorde totes aquelles nits quan un malson em feia plorar en les quals ell sempre estava al meu costat, disposat a traure’m un somriure de qualsevol manera. Recorde totes aquelles històries que em contava abans de dormir. Recorde el seu somriure, els petons, la felicitat d’aquells dies.
Si vam tindre un altre llar, no el recorde. L’Hipòdrom va ser el llar de la meua infantesa, allí vaig fer els primers amics, els primers jocs. Els dies corrien, volaven.
Recorde les meues germanes i jo ajupides a un racó contemplant l’espectacle del circ, les lluites, les curses amb la gent cridant enlairant els mocadors blaus i verds. [5]
- Prasinoi!! Prasinoi!![6] - cridava com una boja Anastasia.
-Teodora, un dia tu i jo seurem al Kathisma[7]-sospirava Komito, la meua germana major.
- Nika!! Nika!! -clamava la gentada.
“Des d'amples indrets d'oblit venen cares estimades, mirades que m'han mirat...”
-No!! No vull recordar més.
De nou ella, aquella nena de cabells negres, descalça i mal pentinada.
-Qui t’ha deixat entrar?
Em mirava i els seus ulls negres que ara s’ofegaven negats per la pena i el dolor em van de nou obligar a recordar.
Recordar aquella vesprada en la qual vaig vore com la llum del somriure del pare s'apagava per a sempre.
I de nou sóc aquella xiqueta, amb la poma, que volia jugar amb l’ós com el pare. Aquella xiqueta que no entenia per què els ulls de son pare havien deixat de brillar. Una xiqueta que va vore com els que es consideraven del mateix bàndol que ella l'havien rebutjada deixant-la sense res.
Aquella xiqueta que va vore com el patiment i l’angúnia destorçaven a sa mare.
I de nou sóc aquella xiqueta que sa mare va engalanar, petrificada em mig del l’Hipòdrom mentre la mare suplicava ajuda. Recorde perfectament com la por i la vergonya em van glaçar una miqueta el cor i com mentre les llàgrimes lliscaven per la meua cara li jurava al record del somriure del pare que algun dia seria poderosa, que em venjaria dels que ara ens rebutjaven.
Records que em transporten a un vell i decrèpit teatre, on amagada observava darrere de les ombres de l’escenari les mirades repugnants amb que els homes despullaven la meua germana, sabedora que en dues setmanes seria jo la que seria despullada. I aquella visió em glaça l’ànima mentre li jure al meu pare allà on estiga que algun dia aconseguiré que açò acabe, que les dones deixaran de ser titelles a mans dels homes.
Mentre s'acosta la nit alguns records em fan viure.
-On ets? On estàs? Torna! Torna! Vine de nou! Vull recordar!
Però no hi ha ningú. Sols la foscor m’acompanya...
Un lleuger caminar, les veus llunyanes de les esclaves, que em preparen, em llaven i perfumen amb olis per última vegada.
L’ornatrix, em pentina, mentre Antonina, la meua estimada amiga, em posa les arracades de maragdes, el collar de robis. En col·locar-me el pallium,[8] recorde la dona poderosa que malgrat el seu passat va dirigir el món.
-On ets? I la xiqueta?—balbotege.
-Espai, que no es desperte -diuen tremoloses les esclaves.
-El dolor la fa delirar.
De nou la foscor...
I ara... Ara eixa familiar olor a sàndal...
-Ets tu, Petrus?[9] El meu estimat! El teu aroma inconfusible, l’únic vestigi que roman en tu d’aquell humil camperol de Tauresium.[10].
-Teodora, estimada meua, que bella ets!
-Petrus!! -crida la meua ànima, però el meu cor està esgotat...
-Teodora contesta’m, no em deixes!
Em besa amb dolçor i desesperació... Acomiadant-se....
De nou el silenci i la foscor... Ja no em queden ni els records..
I ella? On està la xiqueta??
-Sóc ací... -em respon una veu infantil.
Els seus ulls plens de compassió em consolen.
Ja sé qui eres!! Eres aquella xiqueta que va arribar calvacant sobre els muscles de son pare...Eres ella, la que va patir el dolor i la humiliació...Eres eixa xiqueta que fa tant de temps havia oblidat.
-Per favor, no marxes.
-Tranquil·la, em quedaré amb tu... Mentre s’acosta la nit.
[1] Aquestes frases en negreta son versos d’una cançó de Raimon “Mentre s’acosta la nit” que li agrada molt al meu pare i que m’han servit d’inspiració per contar la meua història.
[2] Carrer principal de la ciutat. Desembocava al mercat o Augusteo
[3] Espècie d'estola que de vegades es deixava caure per darrere del cap i altres es portava sobre el braç
[4]L’Augusteo o mercat
[5] En el hipòdrom hi havia quatre faccions Blaus (Venetii) i els dels Verds (Prasinoi). els altres dos equips, els Vermells (Rousioi) i els Blancs (Leukoi), els més importants eren els dos primers que eren molt més que bàndols de seguidors enfrontats: tenien gran influència social i en ocasions practicaven la violència al carrer
[6] Al principi la família tenia el suport i la protecció dels verds que pergueren en morir el pare i llavors serien protegides pels blaus. “Justiano la historia secreta” National Geographic Història n.6
[7] Llotja des de la que els emperadors contemplaven els jocs i les carreres
[8] Mantell adornat amb franges de perles i brodats
[9] Flavius Petrus Sabbatius Iustinianus
[10]Justinià va néixer en el si d'una família camperola de parla llatina en un petit poble anomenat Tauresium,
Clara, una narració molt íntima de les que fan sentir...
ResponEliminaM'ha agradat moltissim! Enhorabona a la xiqueta!
ResponElimina