El meu nom és Mar Elena de Sócrates, vaig nàixer a finals del segle VI a.C. en la polis d´Atenes prop de l'Acrópolis en un dels carrers on estaven les classes més afavorides.Era la més menuda dels meus altres quatre germans i l'única dona. Mon pare era un gran comerciant i molt poderós, tenia molta influència en la ciutat.
La meua casa era molt gran, amb dotze habitacions i un gran pati central on col·locaven l'altar als deus de la nostra família: Atenea, Ares i Afrodita. Davant l'enuig del meu pare i els meus germans, pasava poc de temps en la zona del gineceu perquè considerava que era més menuda que la dels meus germans, a pesar de que totes tenien pocs mobles.
La meua ciutat era molt quadriculà i rectangular però molt enpinà. Era una ciutat molt populista on es mesclaven cases com la meua, (que hi havien poques), la gran majoria de cases eren molt humilds d'una sola planta i fetes de fusta, i sols de dos o tres habitacions, i pràcticament ninguna finestra.En la zona més alta estava l'Acrópolis on estaven quasi tots el monuments als déus i els edificis més importants. El que més m'agradava,era el Partenó on es desenvolupava la vida política, comercial i social, es deia Àgora. Ja sent adolescent estudiava en el col·legi, encara que el meu pare no volia, perquè hem mesclava amb gent de classe baixa, per la meua manera de ser, més d'una vegada vaig arribar a casa amb més d'un morat per ser molt revoltosa .
Portava el monyo molt llarg de color negre i m'agradava sempre portar les meues ungles pintades. M' agradava vestir en roba de cotó i seda (molt cenyida), el meu color preferit era el roig.La túnica sempre m'arribava a l'altura dels peus, no es deixaven veure les meues sandàlies. Del menjar m'encantava: la fruita, els ous , el formatge i un poc el peix, però gens la carn. El que més m'agradava era l'educació física i era molt atlética inclós superaba a molts xics adolescents, entre ells els meus germans majors.
El primer colp dur de la meua vida es va produir quan tenía 15 anys, el meu germà major del qual estava molt unida, va morir en la “Batalla de Maratón”, va ser un colp molt dur per a mi, el qual marcaría la resta de la meua vida. A partir del que succeïx començaria a ser assídua de
“l' ekklesia”on amb el temps vaig conèixer l'home de la meua vida, Alejandro, que era molt partidari de la unió de les polis gregues per a ser més forts i poder enfrontar-se als perses o qualsevol altre enemic, al principi no fou molt ben rebut per mon pare, i els meus germans el soportaven. Era molt més humilde que nosaltres, però tenía una gran passió quan parlava. Des de el principi vam conectar, parlavem sempre de política, encara que al ser dona no podia parlar de política en públic. Alejandro, el meu home, sempre va tindre una gran estima a totes les meues opinions i sempre en deia que era la persona en qui més li agradava debatir temes polítics i socials.
Hem vaig casar 5 anys després de “la Batalla de Maratón”potser perquè eixa data recordava la mort del meu estimat germà i ara seria suplida àmpliament pel meu vullgut Alejandro. La meua vida a partir d'ara va cambiar moltíssim. M'encarregava de la casa encara que no era rica, ma casa ja no era tan gran, tenia 3 habitacions i cuinava fora en una espècie de barbacoa. Teniem unes terres que ens va donar mon pare on cultivavem blat.
Teniem dos cavalls, unes quantes ovelles i cabres que ens proporcionaven carn, llana i llet. No eren dificils de criar.
Quan estava embarassada del meu segon fill, van ser els dies més dramàtics de la meua vida. Perquè vam haver de fugir d' Atenes, la meua volguda ciutat i veure la destrucció i l' incendi de l' Acròpolis i en particular l' incendi del partenó. Obra que comencava la batalla de Maratón que em recordava al meu germà, encara no estava acabada. Van ser moments molt difícils per a mi i la meua família. Els meus germans, el meu volgut Alejandro lluitant contra els perses i sense saber res d'ells. Va ser un any molt díficil. Però al final un any després en “les batalles de Salamina i Platea”per fi vam vencer als perses amb la unió de tots els grecs.
A partir d'eixa època la meua vida va canviar, cuidava dels 3 fills meus i encara que seria molt participativa amb els assumptes polítics a casa amb Alejandro, les meues obligacions de mare, d'esposa, de cuidar la casa i recol·lectar el blat em van llevar una mica de la meua rebel·lia i la meua coqueteria.
El meu home deia que era la més guapa, vaig cuidar als meus fills any rere any, mon pare va morir vint anys després de la mort del meu germà en “la batalla de Maratòn”, els meus tres fills van anar casant-se un rere l'altre, al igual que els meu germans van anar morint.
Trenta anys després de l'incendi de l' Acròpolis, va morir Alejandro.Hem va deixar un gran buit que tant els meus fills com els meus nou nets van intentar suplirl·lo. Hem vaig veure reflexà en la meua neta Elena, que va nàixer quan van començar a construïr el nou Partenón, una monumental obra d'estil dòric, de màrmol blanc i d'unes grans dimensions, fou el símbol de l'auge d' Atenes.
Com agraïment de la ciutat als déus per la seua victoria contra els perses. Quan van finalitzar les obres del partenón i el que representava tot pel que haviem lluitat Alejandro, els meus germans, els meus fills i jo.Vore tot el que representava la meua vida.
Uns dies després veient el capvespre asseguda des de la meua modesta casa, vaig veure com els últims rajos de sol, es reflectien en la meua bella cavellera llarga completament platí, i un vent arribat de l'Acròpolis em va murmurar a l'oïda : “Cuando te despiertes Mar Elena de Sócrates estarás con nosotros en el Olimpo”.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada