Tots els finals tenen un principi així que serà millor començar per aquest. El meu nom és Kish tinc 24 primaveres i visc a la ciutat de Babilònia.
És una ciutat amb carrers estrets i cases construïdes de mala manera. Fabricades amb atovó i bigues de fusta i a més amb terrats que utilitzem per passar d'una casa a altra no estan gens malament. Les entrades a aquestes seria per la part de dalt cosa que ens dificulta poder moure'ns tranquil·lament per dins casa. Amb mobiliari quasi inexistent pel poc espai que hi ha no ens podem queixar, a la meua família i som tres i cadascun té el seu llit. Fora de casa nostra i tenim el corral del qual s'encarrega cada dia la meua mare, a més de fer ceràmica i elaborar farina.
Pel que seria l'ofici del meu pare i meu són molt diferents. El meu pare és agricultor. Principalment cultiva ordí i blat a causa de la quantitat d'aigua que ens aporten els nostres benvolguts rius Tigris i Eufrates. Quant a mi he de dir una cosa perquè quan anava a l'escola d'escribes per poder sentir-me
realitzat, els professors s'adonaren que la meua cal·ligrafia era bastant bona, en convidaren a formar part del grup d'escribes del rei Hammurabi fet que em proporcionaria una bona reputació entre els membres de l'aristocràcia. Així que vaig accedir, i començaria quant antes, però abans hi hauria de consultar amb la meua família. Després de l'acceptació de la meua mare.
Després d'arreplegar totes les meues permanències i fer els acomiadaments estava llest per començar la meua nova vida. A l'entrar-hi a la que seria la meua nova zona de treball una sèrie de guàrdies em registraren per complet, hi havien d'assegurar-se que cap boig formara part d'aquell grup d'escribes. Després dunes quantes proves per dividir-nos als meus companys i a mi segons la nostra capacitat i rapidesa per escriure vam poder anar a les que serien les nostres habitacions durant, pot ser tota la nostra vida. Vaig poder conèixer a algun company de professió amb els quals vaig poder intercanviar alguna conversació sobre religió, ja que al viure en una societat politeista ens ho podíem permetre.
El primer dia de la meua nova vida no va ser com jo esperava moltes normes una d'elles no poder dir a ningú el que ens havien manat escriure, ni a la família ni als amics ni tan sols a les nostres parelles o companys de vida.
El segon dia va ser un dia de sensacions trobades, ja que em van oferir formar part de l'equip reial. És ha dir, de les persones que més prop estaven del monarca. Com que hi vivíem en una societat jerarquitzada en la qual el rei manava sobre tots nosaltres no vaig poder negar-me ha no acceptar aquella proposta.
Anys després vaig ser nomenat escriptor oficial del rei. Amb aquell càrrec ja assumit, ens férem inclús amics! Però un dia vaig haver d'escriure una tauleta. Una tauleta en què deia que a causa dels problemes econòmics de la meua família haurien de llevar-los la casa en la qual jo havia jugat, cantat, ballat, rigut, plorat, però fins i tot m'havia criat. Era un colp molt fort per a mi, ja que havia de triar entre el cor i el cervell. Entre la meua família i els meus amics. El meu treball o la meua gent. Però havia de triar un dels dos, havia de prendre una decisió. Com a persona adulta que era havia de triar. No ho vaig dubtar cap segon, em vaig decantar cap a l'òrgan que m'havia portat fins on estava en aquell moment. Vaig fingir una malaltia i vaig tornar a casa amb sort que encara no havien arribat els guàrdies reials i era temps d'ajudar. Vaig recol·lectar els diners necessaris per a poder pagar el nostre deute. Però després el que tingué el problema vaig ser jo. El rei s'assabentà del que havia passat i va i va manar dos guàrdies que vingueren per mi.
Quan van tocar a la porta i vaig obrir pensava que venien ha matar-me . Però a les hores un guàrdia en va dir,quel rei volia parlar amb mi. Dues llunes després, vaig presentar-me al palau del rei amb una cara un poc espantada. Quan ja vaig estar una estona parlant amb ell,en va dir que el deute que
havia de pagar que mel perdonava per què jo erael millor escriba de tota Mesopotàmia .
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada