Hui a Uruk, feia un fred que gelava les venes del cos. Estic entre reixes des de fa vint anys. Tot va ser per la fam, en aquells anys, les collites per culpa de les plagues es van quedar en un no res, i el rei Enmerkar ens va obligar a donar-li el poc que teníem. Jo, incomplint les seues ordres, em vaig amagar dos sacs de blat amb el qual féiem blat, i un sac de sèsam, l’oli del qual s’utilitzava per a il·luminar amb un cresol. Desgraciadament, vaig ser delatat per algun maliciós, fent que m’empresonaren fins al dia de hui.
Estava entre la por de no poder reconéixer els meus pares i les enormes ganes de veure’ls, a ells i a la mateixa ciutat d’Uruk, les seues cases, pegades unes amb les altres, fetes d’argila i palla, menudes, no més grans de tres metres per tres metres, que recorde tenien dues plantes i sostre pla i utilitzat com a terrassa, una planta baixa que s’utilitzava com a pati i estable, on mon pare cuidava el bestiar, un primer pis on es localitzaven les habitacions, menudes i sense finestres, que li donaven eixa sensació fresca en estiu i calenta a l’hivern. Tenia unes ganes enormes caminar pels carrers de la meua infantesa, que eren estrets, sinuosos, irregulars i sense paviment.
Un dels primers llocs on aniria seria al Ziggurat, en concret al temple consagrat a Eanna, deessa del amor i a An, déu del cel, per donar gràcies per ser dels pocs homes que eixia en aquells dies en vida de la pressó. Però el que més m’impressionava, eren les tres grans muralles que rodejaven la ciutat d’Uruk, i no dubte en afirmar que eren l’orige del meu amor per l’arquitectura.
Després de dues postes de sol, em van donar una túnica anomenada Kandys, rés a veure amb la indumentària brodada amb fil d’or que solia portar l’aristocràcia, la meua era una tela vella, feta amb les sobres de teixits dels grans telers de Catasintaka, una vella senyora molt bona manejant el teixit.
I, ja era l’hora, aquell moment de satisfacció i d’esplendor, que després de vint anys sense veure un cercle lluminós anomenat sol, arribava l’hora de ser lliure. Però, què era això? Estava preguntant-me, tot l’exèrcit en fila? Recorde que quan era menut, veure tota aquesta mena de soldats significava que… estàvem en guerra! Uruk havia de lluitar contra Lagash, un poble amb el qual vam mantindre temps arrere molts conflictes per les terres pròximes situades entre el Tigris i l’Èufrates. Aquelles guerres sols van portar famílies arruïnades, orfes, viudes i com no moltes persones mortes i ferides.
Era l’hora de buscar els meus pares, en arribar a casa, quasi no ho podia creure, després de tants anys s’havia convertit en un ancià, i ma mare, per degràcia, feia 2 anys que s’ahvia mort, segons, entre plors em deia mon pare. Seguidament, em va entregar una tauleta amb inscripcions cuneïformes, que donat la falta de soldats, em citava per allistar-me a l’exèrcit, per enfrontar-nos novament a Lagash, poble que també estava en guerra amb el poble d’Ur.
Açò no era el que jo desitjava, jo haguera volgut fer d’arquitecte, reconstruir després de la guerra les muralles destrossades, el Ziggurat i inclús les cases de l’aristocràcia, aquelles construïdes separades a les nostres, en forma d’u i amb un jardí ben cuidat al mig. Però tot açò era somniar, perquè una societat jerarquitzada, no permetia a un simple agricultor aspirar a estudiar.
Tocava ser soldat
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada