Hola, soc Dionisia, una pintora que va nàixer a l'any 1055, al segle XI.
La meua mare va morir al part aleshores sempre estava amb mon pare. Des d'un principi el meu pare va dir que jo era un xic i que em deien Dionís perquè sabia que la vida d'un home era menys difícil que la de la dona.
Jo anava sempre amb el meu pare, ell era pintor i l'ajudava amb tots els seus encàrrecs, primer ajudant-lo a portar totes les seues pintures i materials i després pintant amb ell. Al cap dels anys jo pintava quasi millor que ell, però ell era el pintor reconegut. Un dia, de sobte ell va agafar una malatia i li costava molt pintar així que durant els últims mesos vaig acabar tots els seus encàrrecs sense la seua ajuda. El meu pare estava molt content i orgullós amb el resultat i abans de morir em va presentar als seus contactes.
Al cap de poc de temps els bisbes Diego Peláez i Diego Gelmírez em van contractar com a pintora. El meu paper era molt important ja que la majoria de persones no sabien llegir i els dibuixos els ajudava a conéixer la vida de Déu. L'encàrrec era per a la Catedral de Santiago de Compostela, aquesta vam començar a fer-la pel 1075 a Galicia d'on jo provenia. Aquesta era gegant i vam tardar moltíssims anys a fer-la.
Va arribar el dia i van portar la tomba de l'apòstol Santiago, em vaig quedar bocabadada, fascinada i em vaig enamorar, jo sabia que ell estava mort però per a mi no ho estava ja que era l'únic a qui podia contar-li que era dona i les meues confidències i secrets. Passava més temps adorant-la que pintant.
Vam finalitzar-la a l'any 1122 i era impressionant, tota feta de pedra amb les dues campanes relucients a les torres. Quan aquestes sonaven jo anava corrent a la cerimònia, no hem vaig perdre cap missa mentre vaig viure. No podia explicar-me perquè hi havia tan poca llum a l'interior, encara que gràcies al cimborri el creuer estava il·luminat.
Un dia vaig caure malata i vaig anar a vore si Santiago podia curar-me, però vaig morir al seu costat. No canviaria res de la meeu vida, ni que el meu pare em tallara el monyo i em fera passar per un xic, perquè gràcies a això vaig poder ser pintora i em va obrir moltes portes, ni la meua mort perquè vaig morir al costat del meu amor i al voltant d'un muntó d'obres d'art fetes per mi, encara que mai ningú va saber del meu secret. Ara em trobe al cel al costat del meu pare i de l'Apòstol Santiago, mai podré agrair tot el que han fet per mi.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada