Corria l´any 395 a Constantinoble. No estaven siguent bons temps, ja que estavem sofrint una greu crisis. 

El meu pare, Thir, era comerciant i les coses no li anaven bé degut a esta crisis. Ma mare, Zeynep, estava molt preocupada, perquè hi havia que pagar molts impostos i tributs i quasi no tenien guanys. 

El meu germà, Atilla, pertanyia a la tropa Tagmata i es dedicava a protegir el castell i com que els bàrbars estaven atacant-nos, això feia que la preocupació de ma mare fora més gran, ja que Atilla devía marxar a la guerra. 

Els dies passaven, però per sorpresa, ens anunciaren que Teodosi I havia mort i que els seus fills Aracadi i Onori serien els seus succesors. 

Este fet provocá que l´imperi es dividira en 2 parts: l´imperi romà d´orient, amb capital a Constantinoble, seria per a Arcadi i la part occident, amb capital a Roma seia per a Onori. 

Com que els barbars estaven atacant-nos, es començà a reclutar més homes i joves per a poder fer-los front. La mala fortuna feu que el meu germà i jo forem cridats per a formar part de l´exercit i lluitar per defendre el nostre territori. Als pocs dies ens assabentarem que qui ens atacaven eren els bàrbars de l´imperi Visigot. 

A la setmana següent ja estavem a les ordres dels alts mandos de l´exercit i es disposaren a donar-nos le vestimenta i armes per a la lluita. 

Anavem vestits d´una forma un tant extranya... Portàvem els braços i el cos coberts amb una cota de malles. I per a lluitar ens donaren una daga, una espasa de cavalleria i una llança molt llarga. 

Ens donaren uns cavalls molt esbelts i ràpids que portaven el cap i el ventre protegits amb una armadura lleugera, per a evitar que en la batalla els pogueren ferir. 

Les nostres fronteres estaven protegides and unes altes torres situades a la part més alta de les muntayes per divisar desde lluny si algú ens atacava. Ells van ser qui van vore als visigots com avançaven lentament i s´apropaven les la part nord de la nostra ciutat. 

Al seu avís ens prepararem tots per a lluitar. 

Jo era qui dirigia a un grup de braus guerres. Entre ells, el meu germà. 

Per a poder accedir a la nostra ciutat, els visigots devien atravesar un estret entre 2 muntanyes i ahí, segons la meua estratègia, seria on els atacariem. 

Arribarem a la zona amb temps de sobra per a colocar-nos en situació i acabar de preparar l´estratégia. El meu germà seria l´encarregat d´avisar-nos per a atacar. 

Després d´uns minuts d´espera el meu germà ens donà la senyal, ja que els visigots havien arribat al punt assenyalat per a atacar-los i fou on els acorralarem i començà la gran lluita. 

No s´ho esperaven i sigué una gran sorpresa per a ells, ja que no imaginaven la nostra arribada. 

Lluitarem i lluitarem contra ells. Anaven caiguent poc a poc, gràcies a les nostres espases de cavalleria. Els meus cavallers aguantaven, encara que a alguns els feriren greument. 

Ja sols quedava un home: el líder de la tropa visgòtica i lluitariem fins que un dels dos caiguera. 

Li vaig pegar un colp a l´empunyadura de la seua espasa, que caigué a terra i el meu contrincat va eixir corrent per on havia vingut, ja que no volia morir. 

Tornarem a Constantinoble i per tots els carrers sonaven grans ovacions. 

Vaig veure als meus pares i em diguerem que estaven molt orgullsos de que haguera defensat el poble. A més, Arcadi, el nostre governant, ens felicità a tots per el nostre dur esforç. 

Com a recompensa, Arcadi ens omplí de bens i regals i ens perdonà el pagament de tributs a mi i a la meua familia.