Hola, sóc Duran Barruny, fill d'un artesà molt professional per la zona de Gandia. Jo des de sempre he volgut ser un romancer, contar les meues històries d'amor, aventures... Veure com la gent plora, riu, somriu per escoltar aventures inventades que han passat des de la meua boca fins al braç, passat per la tinta i acabant en les orelles de les persones.
El problema és que ell no vol, diu que és massa car aprendre a ser un escriba normal, així que imaginat el que és un romancer. I té raó, encara que siguem prou coneguts no tenim massa diners per anar a una escola i fer un trivium. Però jo mai em rendia, així que en compte d'en lletres l'expressava en dibuixos, no eren molt bons, però les històries sí. Ma mare sempre que les veia deia que eren unes històries genials i fantàstiques, en canvi mon pare sempre em deia que baixara dels núvols, que mai podria ser romancer. Encara que eixes paraules em
dolgueren com un punyal jo sé, o m'imagine, que les deia perquè de major no trobar-me en una decepció. Així va ser com em vaig disposar a, si no era el millor romancer, ser el millor carnisser de tota la Corona d'Aragó.
En complir els 14 mon pare va obligar-me a treballar. Un dia em va alçar molt prompte i em va dir:
-Vinga Duran, a treballar -va dir seriós i fred- que hui hi ha molt de treball.
-Que? Que passa? -vaig dir atordit en mig de la foscor de la nit (6 de la matinada).
-Com que "Que?"? Ara ja tens 14 anys –des de sempre he treballat ajudant torcant les restes de sang, però açò ja era un salt molt important i cansat cap al meu futur-, ara ets un emprenedor. Ara has de practicar en el futur ser un oficial en salari i més enllà un gran professor com tom pare. -va dir en una pujada d'energia.
-Eh? Com? -vaig dir jo confós.
-Vinga, que encara has de firmar el contracte -va dir atabalat, com si l'estigueren esperant.
En baixar vaig encontrar-me a mon pare en un paper en la mà i em va dir firma ací. Jo vaig firmar quan vaig comprendre millor el que em va dir dalt. Al moment de firmar vaig firmar decidit, pensant que no anava a decebre al meu pare.
En començar el primer que em va dir mon pare va ser que anar a la despensa en la tercera planta i agafara un pollastre. Vaig pujar i vaig veure a ma mare torcant la pols que ni hi havia a la casa:
-Com et va mare? -vaig alegrement, per fi tenia treball!
-Bé, i a tu? -va dir un poc cansada de torcar i en el nas roig (tenia al·lèrgia a la pols).
-Bé, estic molt il·lusionat! –vaig dir somrient. Bo, he de baixar, ja que si no el pare s’enfada.
Vaig baixar i la part de la botiga estava plena. Em vaig quedar al·lucinat, inclòs ni hi havia gent d'altres ciutats! En eixe moment vaig anar directe a mon pare a preguntar-li el que havia de fer per ajudar deseguida. Em va manar que li tallara el cap al pollastre. Després de tornar de tirar el cap a les escombraries entornar i veure tota la sang aquí va fer que, inconscientment, agafara un drap i llavara la taula, quin despite el meu, però almenys ja està neta.
Va ser un dia de molt treball i una mica fastigós, però almenys ja estava preparant-me per al meu futur.
Després la meua mare em va donar monedes de bronze i em va dir que encara cap a l’agricultor de la zona i dir-li si em podia donar llentilles. De normal em resultava un poc divertit, però en eixe moment les mans on portava els diners em pesaven com si de plom estigueren fetes, i les meues cames estaven tan cansades que ni alçar-los podien. Aleshores vaig haver d'anar, ja que la resta encara tenien treball i ma mare estava preparant les coses. En arribar vaig saludar al senyor Aland i vaig informar-lo de l'encàrrec que havia de donar-me. Ell em va portar cap al seu hort mentre em deia que em deia que li venia bé, ja que tenia que era hora de fer el canvi de cultius. En arribar allí vaig adonar-me que el tenia dividit en 3 parts: un en no-res, una altra en llegums i altra en avena, al que li vaig preguntar:
-Per què deixa una part sense plantar del cultiu? –vaig preguntar en curiositat.
-Perquè Satanàs maldiu la terra i fa que aquesta assoles tinga utilitat per 2 anys! –em va respondre enfurit.
De la part dels llegums va arreplegar unes quantes llentilles i me les va entregar. En tornar li vaig entregar les llentilles a ma mare i va fer el dinar. Després de dinar vaig anar a la meua habitació i allí vaig dormir com un àngel. L'endemà em vaig despertar i va tornar a ser el mateix que ahir, i l'endemà també, i el següent també, era un cicle que mai acabava...
... UNS QUANTS ANYS DESPRÉS...
Un dia em vaig despertar i, en baixar les escales, vaig veure al meu pare somriguen en un paper en la mà.
-Pare, que passa? –vaig preguntar sense entendre res.
-Com veuràs, Duran, fill meu, ja tens 25 anys. –va soltar entre sospirs- I crec que ja és hora que rebes
el teu salari, així que... -va alçar el paper que sostenia a la mà en il·lusió- Ja estàs preparat per a ser un
oficial. Si t’esforces podràs arribar a ser un mestre, el més famós de tota la Corona d’Aragó! –va dir en els ulls brillosos- A més, ara seràs membre del gremi de carnissers, i millor, tindràs la teua pròpia casa! I la teua pròpia dona! La qual ja t'hem buscat, et presente a Trea –una xica d'ulls verds com si foren maragdes i cabells castanys brillants- la boda serà dins de 2 mesos, en novembre.
Eixa va ser una grata sorpresa, he passat de ser un emprenedor corrent vivint en casa dels meus pares a ser un oficial promés a una bonica dona. Això pareixia un somni, però no ho era. Ara he d'anar a un maçó per demanar-li que m’anara fent els plànols de la casa.
... EL DIA DE LA BODA...
La il·lusió fluïa per les meues venes com aigua pel riu. M’ha gastat tot el que porte guanyat fins ara en la carnisseria. El seu vestit, fet de tela de València, és preciós, vull plorar però no puc, sóc un home.
A més a més, per fer aquest dia més meravellós, hui anirem per primera vegada a la nostra nova casa.
...9 MESOS DESPRÉS...
Hui és el naixement del meu primer fill, Bogdan Barruny, el futur carnisser que farà un renom a la família Barruny. Aquest xiquet és el regal més gran que deu ha pogut donar-me.
...15 ANYS DESPRÉS...
-Mare –va dir Bogdan- vine! Una carta! i Trea es van anar corrents a un escriba i aquest va dictar les següents paraules:
-Fill meu, dona meua, he agafat el que ara es diu “la Pesta Negra”. Estava anant a arreplegar espècies,
per així vendre la carn i que tinga millor sabor perquè compren quan tots en el vaixell ens vam adonar que algú entre nosaltres estava contagiat. Ara ens han portat a quarantena i ja tinc mal l’energia del
coll. No puc tornar perquè no vull contagiar-vos a vosaltres. Bogdan, recorda sempre els consells i les
classes que et donava perquè t’ha tractat sempre igual com el teu avi va fer en mi. I tu, Trea, dona
meua, per favor, protegir-vos a tota costa, encara que hages de casar-te en un altre, adéu.
A Trea i a Bogdan els va caure el món damunt, els seus ulls van inundar de llàgrimes. Que anaven a fer, ja no tenien pilar en el qual recolzar-se.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada